IN MEMORIAM

dissabte, 20 de desembre del 2014

2n dia de Nadal, ultim llarg.

     Després de diversos dies tornarem a escriure un poc més sobre la Mitja Marató, aprofitant esta entrada en què vull recordar-vos l'entrenament de Nadal que celebrarem el dia 26, festa a Pego. 
     Crec recordar que ens vam quedar parlant del tipus de sistema energètic que usarem al córrer els 21097,50 metres, així que el nostre entrenament hauria d'anar encaminat hi ha poder habituar als nostres músculs a utilitzar eixe tipus de carburant tan “potent” com són els carbohidratos.



     Però abans direm alguna cosa per als que s'enfronten per primera vegada la mitja, si som dels que no hem realitzat molta activitat física durant la nostra vida, l'únic objectiu ha de ser el d'arribar a meta en les millors condicions físiques possibles. Després en el futur ja podrem pensar a anar millorant la nostra marca. La primera vegada ens dedicarem a conéixer-la, a fer-nos amics.  
     A la mitja li succeïx com a la marató, es necessiten uns quants mesos d'entrenament per a assegurar-nos que l'acabarem bé, si som dels nouvinguts a la carrera a peu ens deuríem esperar entre cinc i sis mesos si estem sans i no tenim sobre pes. Si tenim algun quilo de més i no practiquem cap tipus d'esport haurem d'esperar un poc més per a estar en bona forma per a poder disfrutar de l'emoció i l'alegria d'acabar una mitja. 
     La Mitja Marató representa cada vegada més una de les distàncies preferides per als corredors populars. És una meta cada vegada més assequible per a molts corredors, ja que no ha de causar por a quasi ningu. Quan la correm per primera vegada i ens convertim ja en assidus ens sol donar seguretat perquè és al mateix temps un verdader repte, però que resulta assequible amb un adequat entrenament. Quan acabes una mitja ja no pots sentir-te l'últim corredor de la terra, perquè eres conscient de sentir-te psicològicament actiu i saps que si bé la carrera a peu és igual a cansament també és igual a benestar psicològic. 



     Però al que anàvem, el 2n dia de Nadal a Pego és festa, així que hem pensat aprofitar-lo per a realitzar un entrenament conjunt, amb diverses distàncies perquè puguem acudir tots. 
     L'eixida tindrà lloc en el passeig Cervantes a les huit del matí, a fi d'estar prou prop de les pista d'atletisme per a poder-nos canviar i al mateix temps el prou cèntric per als que no vullguen agafar el cotxe, també disposem del suficient espai per a poder instal·lar l'avituallament amb què ens recuperarem i celebrarem estes Festes Nadalenques.
     Hem ideat dos circuits, el més llarg que podeu veure en blau, té una distància de 15,700 metres mentres que si ens anem desviant pels trams en roig recorrerem la distància de 12,300 metres.
     Què aconseguim? Amb els dos circuits tenim la possibilitat d'acabar realitzant els dos últims quilòmetres tots junts. Això clar esta que sempre que la diferència de ritme entre els dos grups no excedisca del minut per quilòmetre.  
     Anem hi ha realitzar alguns càlculs per a animar als que pensen que no estan en les suficients condicions. Suposem que el grup dels més forts és capaç d'anar a cinc minuts el quilòmetre durant els 15,700 metres, tardaria llavors 01:18:30. Si mentrestant l'altre grup es llança a realitzar els 12,300 metres a un ritme de sis minuts el quilòmetre tardaria 01:13:48, com veieu inclús hi ha un matalaf de quasi cinc minuts per als que vullguen córrer per davall dels cinc minuts puguen fer-ho i els que vullguen, per culpa dels dinars Nadalenques anar més lents de 6 minuts puguen fer-ho. 
     També succeïx que si mirem una altra vegada els números nos en adonarem que podem estar amb temps de sobra en el dinar de Nadal a què segur ens tocara acudir també el segon dia de Nadal. 



     En fi, segurament l'ultim entrenament en grup d'este 2014 i que ens servirà per a brindar per tots els quilòmetres que hem recorregut i per tots els que anem hi ha recórrer i que començarem a disfrutar en la nostra dina de Nadal l'11 de gener. 
     Bo ja acabare de parlar de la Mitja Marató un altre dia que m'estan esperant per a anar a sopar i és que la Festes Nadalenques és un "sense parar" de menjar.

dijous, 18 de desembre del 2014

Dénia i Rafelcofer banc de proves

     Com ja vaig dir l'altre dia ara ens anem a dedicar un poc més a la mitja marató, que encara que és la mitat de la marató no es pot prendre com una carrera menor ni com una marató xicoteta o siga no és un “maratonet”. Es podria dir que per l'esforç que es realitza al córrer-la és més pareguda a un 10 k que a una marató. 

     Dic açò per que els mecanismes que usa el nostre organisme per a aconseguir l'energia necessària per a acabar-la són més pareguts als d'una carrera de 10 k que no la d'una marató. Esta clar que açò es deu a la duració i a la intensitat de l'esforç.
     Farem uns quants números, sempre pensant que correrem la mitja marató a un ritme ràpid i no com un passeig o a pas lleuger, aproximadament per a córrer una mitja marató anem hi ha necessitar prop de 20 kcal per cada quilo que pesem, en canvi en una marató venim hi ha gastar prop de 40 kcal per quilo. 
     Succeïx que si un corredor popular entrena una mitjana de 50 quilòmetres a la setmana pot arribar a aconseguir emmagatzemar prop de 300 g de glucogen, que ens donen al voltant de 4 kcal per gram, si calculem un poc resulta que un corredor de 70 quilos gastara 1400 kcal i només amb el glucogen emmagatzemat en els entrenaments tindrà 1200 kcal pel que amb un bon desdejuni el dia de la carrera i un sopar amb carbohidratos no deuríem tindre cap problema energètic per a acabar-la bé, al contrari que amb la marató.

     Però clar el temps que estem corrent també té importància, per davall de l'hora i 30 minuts no hi ha problema energètic, per davall de l'hora i 45 minuts eixes 200 kcal del nostre exemple que ens faltaran les obtindrem dels greixos pel que haurem d'entrenar un poc el consum de greixos fent alguns llargs a ritme lent o fent els primers quilòmetres de la carrera a un ritme lleugerament més lent per a guardar glucogen. Els que estiguen per damunt de l'hora i tres quarts van a haver de pensar a prendre algun gel per a mantindre el nivell de sucre en sang i no tindre un davallada en la part final.
     Podríem resumir que la mitja marató es corre pràcticament amb els carbohidratos mentres que en la marató és necessari entrenar el consum de greixos perquè al final sempre les anem hi ha utilitzar.

     Com veieu no hi ha massa problemes energètics per a acabar una mitja marató, els problemes vénen sobretot pel ritme i l'esgotament muscular.
     Però això ja serà un altre dia, ara repassarem els resultats dels nostres corredors este cap de setmana.
     Haurem comprovat que van eixint en algunes classificacions de Dorsal 19 corredors i corredores nous, que fa poc de temps que estan amb nosaltres i als que aniran unint-se alguns més. A uns els costara més eixir en els llistats de les carreres però aniran apareixent a poc a poc. Des de Dorsal 19 els donem la benvinguda i intentarem donar-los tot allò que tenim i sabem sobre la carrera a peu, i ells necessiten, perquè se senten a gust en este món de la carrera a peu. 

     És bo ara que toquem el tema dels socis nous i tot el que els podem oferir, que hi ha una cosa que moltes vegades se'ns oblida i és el que ells aporten a Dorsal 19.
     Un club ha de saber rebre el que li poden donar els seus socis i sobretot els nous. Moltes vegades no deixem als altres que irrompen en el club amb idees noves o s'ocupen de les nostres necessitats, els impedim sense voler una plena integració.
     Curiosament, a vegades els nous, els corredors que s'acosten per primera vegada a Dorsal 19, albiren necessitats nostres que ens passen desapercebudes, i quan ens oferixen generosament ajudar-nos, la mateixa sorpresa ens fa rebutjar eixa ajuda. Acceptem-la, té sentit i podrem reconéixer-la.

      Ens pareix bé que el club aporte coses als seus socis i que ho accepten, i que el club se senta bé de ser útil als seus corredors. Però el club ha de ser també prou generós per a permetre als altres ser-ho amb ell, deixar-se ajudar i aconsellar, donar als nous l'oportunitat de ser generosos amb nosaltres i no negar-los la seua bona intenció.
     No deixem que la distorsió del concepte d'orgull s'interpose entre nosaltres i els que volen, amb la millor intenció del món, ajudar-nos en alguna de les nostres necessitats.

     Una altra vegada, i ja són moltes les vegades que ens hem estés més del compta però en fi així és la vida o almenys la nostra vida i ja quasi se m'oblida que el cap de setmana passat vam tindre carreres a Dénia i Rafelcofer i inclús que no van superar els 10 quilòmetres són un excel·lent banc de proves per a les Sant Silvestres que se'ns acosten.


Denia

dissabte, 13 de desembre del 2014

El gat de Cheshire i la carrera a peu

     Descansarem de moment de la marató, no per molt de temps és cert, ja que a mitjans de febrer ens n'anem hi ha trobar amb la de Sevilla, en la qual també tindrem representació.
     Ja se que som molt maratonians en Dorsal 19 i algú pot arribar a pensar que les altres distàncies no ens interessen tant, però no és cert, el que succeïx es que la marató és el gran objectiu, la meta més difícil d'aconseguir.


     Moltes vegades parlant de la carrera a peu i de la gran diversitat d'entrenaments així com de la necessitat, o no, de seguir un sistema d'entrenament per a aconseguir cada un dels objectius o simplement córrer per córrer em ve al cap una de les escenes de "Alicia en el país de les Meravelles" de Lewis Carroll, novel·la que per cert es fa més interessant segons vas complint anys, on Alicia s'endinsa en el bosc i no sap com eixir i - “llavors Alicia va advertir que, assentat en una branca, estava el Gat de Cheshire que somreia i es va atrevir a preguntar-li: "Podries dir-me, per favor, quin camí he de seguir per a eixir d'ací? El gat li va respondre: "Això depén, en gran part del lloc a què vullgues arribar". "No m'importa molt el lloc" -va replicar Alicia. "Llavors tampoc importa molt el camí que prengues" -va contestar el Gat. "Sempre que arribe a alguna part…" -va dir Alicia com a explicació. "OH, sempre arribaràs a alguna part -va assegurar el Gat-, si camines prou!". A Alicia li va paréixer que açò no tenia volta de fulla.”


     En la carrera a peu ens succeïx el mateix, si el que ens agrada és córrer i no tenim un objectiu que vullguem complir, si el que ens agrada és córrer per córrer i disfrutar de totes les sensacions plaents que ens dóna la carrera a peu només necessitem un bon ambient per a córrer, i córrer, sense plans d'entrenament, sense metes que aconseguir ni obstacles que salvar, només eixir a córrer i divertir-se. "OH, sempre arribaràs a alguna part -va assegurar el Gat-, si camines prou!"
     Encara que m'haureu de reconéixer que també és divertit marcar-se un objectiu i poder arribar a atényer-lo, d'ací que la majoria de les entrades d'este blog vagen dirigides cap a la consecució d'algun objectiu, i la marató ho és.
     Però hi ha moltes cimes a què també val la pena pujar, com la Volta a la Marina, córrer bé la Volta a Peu a Pego, arribar a córrer una Mitja Marató o simplement intentar disfrutar més de la carrera a peu del que ho fem ara.

     El cap de setmana passat vam poder veure diferents carreres, La Mitja d'Algemesí, La Mitja i el 10 K d'Alcoi i la Volta a Peu al raval, totes amb diferents distàncies. 
     Tot és córrer però són carreres molt diferents i moltes vegades no ens n'adonem que el problema no està que siguen diferents, sinó a comprendre eixes diferències. El primer no es pot evitar. La segona cosa és una conquista. Una bona comprensió de cada distància ens farà entrenar i córrer-la millor. 
     Una mitja marató no és només la mitat d'una marató, és molt més, perquè requerix un entrenament i una tàctica de carrera completament distinta. El mateix succeïx amb la Mitja i un 10K i la Volta a la Marina que no és simplement participar varis caps de setmana seguits en carreres.
     La veritat és que totes estes carreres no sols tenen diverses distàncies, sinó que s'entrenen, preparar i valoren de manera totalment diferent. Pareixen procedir de mons distints i demostren que tenen necessitats absolutament distintes. És fonamental, per això, acceptar esta diferència i començar a potenciar la nostra forma física basant-se en esta realitat. Sense la consciència que són carreres distintes, s'entrenen malament. Llavors, comença una espera absurda: a veure si eixint a córrer un poc més les correré millor.

     Ara pareix que ens estem centrant en La Mitja de Santa Pola, així que també ens centrarem durant unes setmanes en este blog a parlar de Mitja Marató, d'eixos a vegades tan complicats 21 097,50 metres.

MITJA D'ALGEMESI.
01:26:58.- SALA FERRER, CARMEN
01:31:43.- LLAMBIES SENDRA, ENRIQUE
01:34:50.- PONS SORIANO, ALBERTO JOSE

QUART DE MARATO D'ALCOI.
Manolo Mira.- 0.42.38

dilluns, 8 de desembre del 2014

La Marató de Castelló

     Tots diuen i amb raó que el protagonisme en tota marató se'l porta el maratonià. En la marató de Castelló m'he pogut donar compte que el protagonisme l'aconseguixen a base del punt d'honor que demostren els maratonians, que em recorda aquell formidable pardal mitològic que renaixia de les seues pròpies cendres, davant dels meus ulls he vist la capacitat del maratonià per a refer-se.

     Tot corredor passa per situacions de crisi, en les que tot pareix impulsar-los a desistir, en les que abandonar-se a la desgràcia pareix el més raonable. Són crisis més o menys profundes i en un sentit ampli podria dir-se que tots passem en la marató per diverses d'elles.
     El maratonià tal vegada pels seus llargs entrenaments i per les seues constants batalles moltes vegades menudes, en les que va temperant el seu ànim, en les que aprén a prendre eixes xicotetes decisions que formen en ell una manera de reaccionar davant del que li contraria, en les que afronta un contratemps o es deixa portar per el seu solc de pessimisme i abatiment, a educat lo que podríem anomenar una capacitat per a refer-se.
     Ho he vist a Castelló, he vist com els nostres corredors han aprés a refer-se, he vist com saben controlar eixes funcions psíquiques internes que els proporcionen uns sentiments d'audàcia i de generositat, d'entusiasme i de constància.
     Ací ha estat la intel·ligència dels nostres corredors. Això és intel·ligència, perquè la intel·ligència és molt més que fer raonaments o resoldre problemes formals: la intel·ligència del maratonià ha de dirigir la seua motivació, portar hàbilment la negociació amb les seues limitacions, i també saber resistir-se quan veu que ens rendim abans d'hora. Perquè moltes vegades admetem massa prompte que no som capaços de resoldre un problema, o que el problema no té solució, quan el verdader problema és la nostra precipitada cancel·lació de l'esforç.

     ¿Cuantes vegades he oïd a Castelló als nostres corredors lamentar-se i queixar-se de com resulta de dura la marató? ¿Cuantes vegades els he oïd amenaçar-se en abandonar i de retirar-se? ¿Cuantes vegades els he oïd desfogar-se i maleir pel que estaven patint? Pues ho he escoltat les mateixes vegades que els he vist refer-se de cada un dels seus laments.
     Dorsal 19 s'ha fet més maratonià a Castelló, és ara un club molt més maratonià, un club que ha deixat escampades pels carrers de Castelló molt de suor i moltes llàgrimes, suor i llágrimes que hem sabut convertir en preciosos trofeus que ens faran millors corredors.
Els nostres corredors estaven preparats en Castelló, els seus objectius eren realistes però la marató no són només els 42 195 xicotets obstacles d'un metre, la marató són tots eixos obstacles concentrats en un sol dia d'una setmana que hem triat fa mesos i a molts més obstacles que no podem predir.
     Si la marató només presentara la dificultat de recórrer els 42 195 metres estaríem salvats, si poguérem triar en quines condicions hem d'enfrontar-nos amb la marató possiblement perdria part de la seua llegenda, el mític de la marató no és entrenar per a realitzar-la en un temps en concret, lo fabulós és que només sabem això. 

     Res podem saber si farà va fred, si dormirem bé eixa nit, ni si estarem refredats, ni si el sopar o el desdejuni ens assentara bé, o si farà vent, només coneixem una xicoteta part del que ens trobarem eixe dia, perquè només ens han deixat triar el dia no les seues condicions.
     A Castelló m'equivoque en les meues prediccions, no es va aconseguir la millor marca de la temporada però si una heroica pitjor marca de la temporada.
      Máximo no va poder millorar la seua millor marca de la temporada però en canvi Juanito si que va aconseguir millorar la pitjor marca de Patxi a València, Juanito supera la marca de Patxi només amb els freds números del cronometre però l'iguala en valentia, punt d'honor, patiment i sacrifici. Curiosament dels dos em vaig despedir en el quilòmetre 25 amb la paraula “abandono” escrita en les seues cares i inexplicablement els dos van acabar la marató.


     La marató de Juanito, per circumstàncies de la meua carrera la vaig viure més, perquè en vaig alegrar al veure que encara continuava corrent en el 28, l'abandoni en el 32 caminant en busca de l'hotel i en 42 l'ovacioni al veure que continuava trotant cap a la meta. Juanito recordara cada metre de la marató de Castelló durant molts anys, a mi ja se m'ha oblidat tot el que li escolti dir però recordare eixa marató com la millor experiència maratoniana que he tingut sense dorsal.
     Va haver-hi més històries, Máximo, Bay, Briones i Pascual van tindre les seues.
     Máximo disfruta durant molts quilòmetres l'alegria de veure millorada la seua marca i només la segona mitja marató molt complica pel vent i els lleugers desnivells li ho van impedir.
     Bay en la seua labor de guia de 3 hores 15 minuts ajuda a fer que molts corredors tingueren una bonica història que contar.

     Carlos Briones va patir molt en els últims quilòmetres, les seues cames se li van rebel·lar i volien parar, però en la marató qui mana és el cap, i la seua ment que no podia fer una altra cosa que sentir les paraules d'animo de Tino que no la deixava pensar i que li animaven contínuament a continuar corrent, i la seua ment no es va atrevir no va tindre el valor de donar la fatídica orde de parar, i no para fins després de creuar la meta. Excel·lent marca per lo que va patir.
     Pascual ha escrit i ha sigut protagonista d'una història que ens ensenya el valor de l'experiència en una marató, va córrer a l'espera, esperant eixe moment en què la seua esquena, com tantes vegades es rebel·lara, quan arriba eixe moment estava preparat i soluciona el problema, acabant la marató amb una excel·lent marca.
     Només una poques paraules per al meu llebrer, perquè tota llebre té un o més llebrers que la perseguixen, encara que he de dir que era llebrera.
     A Rosa no li cap a falta una llebre, eu tènia tot per a triomfar en la seua primera marató sense cap suport, només amb les seues hores d'entrenament tènia prou per a disfrutar i acabar sense problemes i amb la marca prevista, el “mur” ja se'l trobara en una altra ocasió.
     Acabe, amb els protagonistes secundaris que tota història té, i les històries dels quals van irremeiablement unides a la dels protagonistes principals. Els que vam acudir a Castelló per a animar i acompanyar durant alguns quilòmetres als nostres corredors tenim les nostres històries unides a les dels nostres companys, els seus èxits són els nostres èxits, les seues alegries les nostres alegries, el seu patiment el nostre patiment i si la marató de Castelló ha sigut un èxit per a Dorsal 19 també ho és per a tots els que vam col·laborar animant i espentant, i és que el fracasos, l'èxit i l'alegries de les llebres és el fracas, l'èxit i l'alegria dels llebrers.

     Però no tot va ser Marató de Castelló en este cap de setmana, així que demà publicare els èxits o els fracasos de Dorsal 19 en Algemesí, Alcoi i el Raval.


MAXIMO FOLQUES LORENTE:      02:42:51.
CARLES SISCAR BAY:                 03:14:19.
PASCUAL SENDRA FRANQUEZA:  03:32:11.
CARLOS BRIONES RUIZ:             03:37:40.

BAUTISTA PIERA FERRER:          03:56:41.