La MARATÓ esta ací.

Un any més, repetirem alguns consells sobre com afrontar la ultima setmana abans de la marató, però abans saludem a tots els maratonians que es preparen per a la vinent marató.

Si utilitzeu el buscador del blog, trobàreu com a mínim huit entrades que repetiran quasi el mateix, i és que estos consells no han canviat, i encara que els em llegit ja diverses vegades cal tornar-hos a llegir.

Enguany podríem repetir la lectura de l'entrada: http://dorsal-19.blogspot.com.es/2011/11/entrenament-invisible.html .

Ara que ja l'hem llegit i ja hem recordat el que hem de fer durant la setmana de la marató és temps de continuar amb esta entrada, els corredors i en especial els maratonians hem de repensar tot, precisament perquè un bon corredor no pot suposar que hi haja certeses absolutes en este món de la carrera a peu.

Ho estem veient en com s'esta discutint en els últims estudis sobre el llindar anaeròbic i sobre la funció de l'acide làctic. Tot pot ser posat en discussió a partir de les noves dades observades, només cal fer una ullada a tot el que s'esta escrivint sobre la beguda de Bekele en la marató de Berlín: “http://www.elespanol.com/deportes/otros-deportes/20161012/162484583_0.html”.

Hui en dia el món de la investigació en el camp de l'entrenament esportiu esta obert a interessos bons i a interessos roïns. Pot sotmetre's a desitjos térbols o a les pressions dels que paguen les seues investigacions i estudis, només cal mirar els anuncis de begudes “presumptament” isotòniques o de reposició per a esportistes que veiem tots els dies.

El corredor hauria de tindre una ment oberta i així analitzarà millor les noves informacions rebudes i serà capaç de repensar la teoria que fins a este moment considerava, erròniament, com immutable.

 Basta amb un poc d'esperit observador per a descobrir que hi ha molts interessos creats al voltant de la carrera a peu, un altre dels temes que més es parla en estos dies és el del gel, per al que també tenim moltes entrades escrites com: http://dorsal-19.blogspot.com.es/2011/09/crisi-quina-crisi.html.

Però centrem-nos en la tàctica que utilitzarem en la carrera, esta clar que tàctiques hi ha tantes com a corredors però jo preferisc el que els anglesos anomenen el “negative split”, que no és una altra cosa que córrer la segona part de la carrera més ràpida que la primera.

Durant els 42195 metres que té la marató cal tindre en compte tres coses, dos d'elles ens obligaran a abaixar el ritme i una que ens ajudara a córrer més ràpid els últims quilòmetres de la marató.

El que ens ajudara a córrer els últims quilòmetres més ràpid és el pes, si hem tingut la curiositat de pesar-nos abans i després de realitzar un 30, ens n'haurem adonat que hem pogut perdre fins quasi dos quilos i açò significa que per cada quilo de pes el nostre ritme per quilòmetre pot ser entre 3 o 4 segons més ràpid, però clar açò no ens servirà de res si no hem controlat els altres dos factors que ens poden obligar a córrer més lents. 

Podríem dir que el primer motiu pel qual podem abaixar el ritme quan més lleugers estem és la falta de combustible, i és que se'ns acabara el glucogen i no tindrem més remei que recórrer als greixos com a combustible, amb el que passarem a utilitzar quasi el doble d'oxigene i això per a un corredor d'aproximadament 60 quilos serà una perduda de 2 segons en el nostre ritme entre els quilòmetres 20 i 30 i de 4 segons entre el quilòmetre 30 i el 40.

El segon motiu que ens pot arribar a frenar en la part final serà la falta d'elasticitat dels nostres músculs perquè se n'aniran cansant.

Però açò és el que diu la teoria, que no té perquè passar-nos a nosaltres, només ens passara si no hem encertat amb el nostre ritme de marató.  

Si el nostre ritme és massa ràpid començarem consumint glucogen i se'ns acabara massa prompte i a mes no podrem anar eliminat l'acide làctic segons l'anem produint i tindrem xicotetes micro ruptures en els nostres músculs i en la part final els cames se'ns aniran bloquejant.

Ens pot succeir també que cometem només un dels dos errors, per exemple eixim al ritme just però no ens hem alimentat be en els últims dies amb el que no ens parara la fatiga muscular però si la falta de “combustible”, o al revés podem tindre molt de combustible però el ritme és massa alt i muscularment nos trenquem.

Però bo, a estes altures de tota esta història si hi ha algú que contínua llegint ja haurà pensat llavors esta clar! Tènia que haver entrenat a un ritme molt més ràpid que el de marató, be, però ens pot passar que com sempre entrenem fort el nostre cos cada vegada que comencem a córrer emprara el nostre “combustible de primera” o siga el glucogen i el dia de la marató farà el mateix consumirà glucogen ja d'eixida amb el que ens quedarem sense ell ja que NO li haurem ensenyat que al ritme de marató no deu consumir glucogen sinó en el pitjor dels casos una mescla d'este i de greixos, com ho aconseguim, pues ací esta un dels principals problemes que ens presenta la marató, però a nosaltres açò no ens ha de passar perquè hem entrenat el nostre ritme de marató durant mesos.

La solució, encertar el ritme de marató, eixe que tant hem entrenat, unes vegades un poc més ràpid altres un poc més lent però sempre al seu voltant.

Estem entrenats per a córrer la marató al nostre ritme, ara només ens falta tindre autocontrol, és este un error que els sol passar molt als maratonians, veiem a maratonians que coneixent-se be i sabent on estan els seus limites continuen cometent el mateix error d'excedir-se en l'esforç. Açò els sol succeir per una falta d'autocontrol durant la carrera, perquè sabent que estan en forma i que no s'esgotaran amb el seu ritme de carrera, decidixen d'improvís augmentar-lo.

El punt dèbil en este cas és la impaciència, perquè el corredor, sabent que esta en forma i que correrà be la marató, pres de l'entusiasme no s'aguanta i accelera. En una carrera que durarà diverses hores, en els primers quilòmetres és normal sentir-se amb forces i amb moltes energies, però hem de resistir la temptació d'accelerar.

Si volem córrer ben una marató és necessàri entrenar també este aspecte, l'autocontrol, i no és una cosa fàcil. Així que ens haurem de preparar mentalment. És eixe autocontrol que hem practicat en els entrenaments quan ens obligàvem a no accelerar i manteníem el nostre ritme, perquè eixe ritme que hem repetit tant en els entrenaments és el que ens portara a meta, no eixe ritme més ràpid que sense voler hem provat en els entrenaments.

El nostre cos ara ja sap, perquè li ho hem repetit infinitat de vegades, que a eixe ritme no deu utilitzar molt glucogen i que muscularment no ens produirà quasi cap dany perquè ja té memoritzat el tipus de camallada, la seua longitud, la seua força amb què colpeja el sòl, com amortir el colp en el sòl, se'l sap de memòria.

Per això és tan important que el diumenge siguem fidels al nostre ritme, no un poc més ràpid ni un poc més lent sinó al nostre ritme.

VII Trofeu Dorsal 19, ja es historia

Després d'una entrada de molt “bla, bla, bla…” és hora de tornar a la carrera a peu i ho anem fer parlant del VII Trofeu Dorsal 19, perquè esta edició ha batut el rècord de participació amb 31 dorsaleros en la Mitja Marató i 18 en el 10K, un total de 49 corredors.

Però saludem abans a tots els que d'alguna manera han participat en esta sèptima edició.

Enguany com l'anterior hem tingut dos classificacions i per tant han sigut sis els trofeus que hem entregat, tres per la mitja marató i altres tres pel 10K. Ja se que alguns poden estar trobant a faltar dos classificacions per a dones i poden pensar que no diferenciem els sexes o que els sexes no existixen però els coeficients per a fer les classificacions si que diferencien els sexes.

http://www.chiplevante.net/2016MMGANDIA/CLUBES.asp?CLUB=DORSAL+19&Submit4=Consultar

http://www.chiplevante.net/2016MMGANDIA/CLUBES2.asp?CLUB=DORSAL+19&Submit4=Consultar

Sols dos dels nostres guanyadors estan acostumats a pujar amb regularitat a un podi a arreplegar trofeus, Tania i Máximo. Dos més han pujat alguna vegada a arreplegar algun premi en alguna carrera, Tino i Bay. Els altres dos segurament es van estrenar en l'arreplegada de trofeus en este VII Trofeu Dorsal 19 a saber Pepe i Armando.

Aconseguir un trofeu en una competició és un dels escassos plaers que té la carrera a peu que només esta reservat per a uns pocs i és que només són tres dels cents que participen en una carrera ho aconseguixen, i que en la majoria de les vegades són sempre els més ràpids, per això m'agrada este tipus de carreres compensades perquè obri molt les possibilitats als corredors no tan veloços.

Quan participes en una carrera i tens la possibilitat d'aconseguir un dels tres primers llocs ja siga en la general o en la teua categoria no saps encara que el moment de pujar a un podi és màgic, et diuen que estigues preparat, que possiblement d'emocionaras i que pots arribar a plorar o a riure.  Algunes vegades ens ho hem imaginat i després arribat el moment no sabríem definir el que vam viure, el que vam sentir, el que vam pensar. Només podem dir que supera per molt la millor de les expectatives que ens havien comentat o ens havíem imaginat. 

És indescriptible. No hi ha paraules. Intentes obrir els ulls de manera que ni tan sols encertes a parpellejar. Intentes que el teu cervell es quede amb totes les imatges. No escoltes res a teu al voltant i només estes tu i els teus dos acompanyants. Generalment rius, sospires i saludes… no saps què fer.

És impossible explicar-ho, diuen que una imatge val més que mil paraules i guardes eixa fotografia i eixe trofeu com si l'hagueres aconseguit en una olimpíada.

No se si el Trofeu Dorsal 19 pot arribar a crear alguna d'eixes emocions però pot ser un bon banc de prova per als que experimenten per primera vegada pujar a un podi, al cap i a la fi és una competició.

Diuen alguns que el nivell d'exigència atenta contra la igualtat ja que sempre guanyen els mateixos però l'única igualtat legítima és la igualtat d'oportunitats. I el Trofeu Dorsal 19 iguala molts les oportunitats encara que els millors sempre pujaran al podi però els costara més.

Els podis van quedar de la manera següent:

10K

1r.- Pepe Oltra.

2n.- Tania Navarro.

3r.- Armando Giner.

Mitja Marató.

1r.- Carlos Siscar.

2n.- Máximo Folques.

3.- Tino Navarro.

En fi, un any més hem celebrat el nostre Trofeu, enguany a Gandia, per al 2017 ja veurem on competirem però siga on siga la competició i la diversió esta assegurada.

Ara, és hora ja de marató perquè entrarem en la part final però això ja serà en una altra entrada.

GRÀCIES A TOTS

Després d'uns dies en què he patit algunes dificultats per a escriure torne a estar en les condicions mínimes per a continuar amb el blog. I ho vaig a fer amb tres entrades seguides, la primera per a donar les gràcies, la segona per a parlar del VII Trofeu Dorsal 19 i la tercera per a preparar l'última setmana de la marató.

Així que, GRÀCIES A TOTS, gràcies pels obsequis que vaig rebre en el VII Trofeu Dorsal 19, regals que sens dubte han de deure's a algun mèrit extraordinari que penseu que he realitzat però que no arribe a trobar, i menys cap que es puga equiparar o que estiga a l'altura del que vaig rebre.

Es que regalar és un art, però deixar-se regalar també ho és i no se si vaig ser prou artista quan els vaig rebre.

Perquè un obsequi siga just el mèrit per a aconseguir-ho hauria de regir-se pel principi d'igualtat i no té res de senzill saber qual és el terme just. Som un misteri per a nosaltres mateixos, i, ben sovint no som conscients quan realitzem les nostres activitats més insignificants de com puguen d'importants arribar a ser per als nostres companys.

Més que cap altra cosa, m'agrada realitzar tot allò que em divertix i em causa plaer, després si amb això estic ajudant a més gent a divertir-se i passar-ho be ja són “danys col·laterals” dels que no s'espera cap recompensa perquè no se sap com reaccionara cada u. Ja que m'he dedicat a mostrar com sent i entenc la carrera a peu i després cada un ja triarà, només ensenye un camí no conduïsc a ningú per cap camí, i ací acaba tot.

O tal vegada, a ací comença tot, deixar-se regalar és un art quan se sap reconéixer el merit de qui regala, i rebre un homenatge de Dorsal 19 és un dels honors més grans que puga rebre com a corredor, no pel que puga haver fet sinó per la grandesa de qui el dóna.

Tinc la sort d'estar rodejat de bons corredors, de bons companys i de bones persones a qui els agrada la carrera a peu i en este entorn és tan fàcil sentir-se a gust que qualsevol xicoteta acció veu multiplicat el seu efecte però no per la mateixa acció sinó gràcies a qui va dirigida, que l'engrandix.

Tenim la sort de pertànyer a un club on la llibertat d'acció és immensa.

La llibertat és, per això, un dels nostres grans valors, arrel de la nostra forma tan particular d'entendre la carrera a peu. És com el nucli de la nostra personalitat. El risc major que amenaça a Dorsal 19 és tal vegada haver-nos donat tanta llibertat als corredors.

Llibertat és capacitat de decisió i de realització. Com s'entén açò en Dorsal 19? Per descomptat, no és fer simplement el que a un se li done la gana, segons capritxos o capritxos personals. Tampoc significa una falta absoluta de relacions entre els corredors. El que a Dorsal 19 li interessa per als seus corredors és que posseïsquen la capacitat de decidir-se lliurement com, quan i perquè practicar la carrera a peu i de realitzar lliurement el que han decidit.

Estar rodejats de corredors així facilita molt les coses, és fàcil tindre i defendre idees noves o que van contra el corrent majoritari dins d'este món de la carrera a peu, encara que a vegades no és fàcil i exigix valor i independència. Hui en dia no és res fàcil, pensar i actuar lliure i autònomament. La llibertat que existix dins de Dorsal 19 és un do sublim, però també una tasca extraordinàriament difícil.

El món de la carrera a peu necessita avanços, no retrocessos. A tots els corredors ens convé conviure amb l'entusiasme del futur. Els clubs com a Dorsal 19 hem de ser portadors d'ànim. Necessitem obrir nous camins per a arribar a la major quantitat de corredors. És hora de renovar forces, d'assumir compromisos i de celebrar la responsabilitat que qualsevol de nosaltres hem adquirit amb nosaltres mateixos i amb el nostre club. La grandesa d'una persona ha de mesurar-se pel grau de compliment de les seues obligacions. No pel poder que posseïsca, sinó pels actes que realitza diàriament. Sense ètica és impossible avançar.

Hem de buscar la intel·ligència, no sols dins del nostre club sinó a tot arreu. Açò s'aconseguix amb una gran intel·ligència i amb un esperit sensible. El nostre fi és retrobar un camí de convivència. Únicament l'impuls intel·lectual pot conduir-nos cap a una societat millor. En tot cas, hem de fer de la societat, i com no de Dorsal 19, una societat del saber y de convivència.

Al cap i a la fi Dorsal 19 també esta immers en la societat en què vivim i compartix les seues coses bones i les seues coses roïnes. La qüestió esta a seguir i insistir en la nostra idea i avançar en sinceritat. No oblidem que qui és autèntic, pren la responsabilitat i la llibertat de ser el que és, i des d'eixa integritat comença el seu desenrotllament com a persona. Algo que, efectivament, val la pena.

Organitzar activitats en Dorsal 19 és fàcil i gratificant. Així hem desenrotllat eficaces activitats per a divertir-nos corrent. Hem fet entrenaments per a qualsevol classe de competicions. Hem aprofundit i difós la importància que té en la carrera a peu alguns tests. Hem parlat en definitiva de córrer.

I el merit no esta en la persona que ho organitza sinó en Dorsal 19 que reunix la condicions ideals per a absorbir totes les idees i activitats que servisquen per a millorar en este món de la carrera a peu.

GRÀCIES A TOTS. 

VII Trofeu Dorsal 19

Ho vam dir la setmana passada, diumenge que ve es concentren a Gandia dos esdeveniments molt importants, ja se que molts pensen, encara que és molt probable que s'equivoquen, que el dia més important per a Dorsal 19 és la Volta a Peu a Pego o les 24 X 1 hora, que sent dos dates significatives no poden aconseguir el nivell del Trofeu de Dorsal 19.

              La Volta a Peu té una forta càrrega de difusió de la carrera a peu, el seu principal objectiu és el de promocionar, divulgar, popularitzar i transmetre la carrera a peu. El mateix que els 24 X 1 hora que conta a més amb l'al·licient de ser una competició entre dorsaleros agrupats en equips en busca d'un repte o aconseguir un objectiu, són esdeveniments que li donen l'oportunitat a Dorsal 19 de mostrar la carrera a peu a tota la gent.

El VII Trofeu Dorsal 19 és molt diferent, ací ens toca córrer, ací ens toca competir individualment tots contra tots amb l'ajuda de les compensacions per edat i sexe, ací no ens mostrem a la resta de la societat ni es pretén divulgar la carrera a peu, simplement busquem promocionar la carrera i la competició en l'interior del club.

En el VII Trofeu Dorsal 19 no cal organitzar cap zona de meta, ni omplir bosses del corredor ni repartir-les, no cal entregar dorsals, ni muntar cap avituallament, ni tancar cap circuit, ni pintar cap línia blau, ni mesurar i col·locar els punts quilomètrics, ací només cal córrer.

Tindre una afició o qualsevol tipus d'entreteniment, i la carrera a peu sens dubte ho és, és un dels millors mitjans per a eixir d'un dels fenòmens més generalitzats que patim hui en dia com és el tedi. Participar de forma activa en el VII Trofeu Dorsal 19 també ho és.

El diumenge que ve se'ns presenta una bona ocasió per a divertir-nos i passar-ho bé corrent, estant rodejats de gent que té els nostres mateixos interessos i il·lusions, és també una bona ocasió per a augmentar la nostra passió per la carrera a peu, que no consistix tant a trobar-se amb gent interessant i exposar-se a projectes i metes suggestives sinó més aïna consistix a aconseguir un interés més profund per la carrera a peu. 

El VII Trofeu Dorsal 19 com tots els anteriors és molt més, és competició. Una competició que recompensara als millors segons les seues marques i els seus coeficients per edat i sexe. Per tant és també diversió i rivalitat que són la part fonamental del nostre Trofeu Dorsal 19 i que encara que molts no ho noten són qualitats que no s'han separat mai dels nostres Trofeus Dorsal 19. Sense rivalitat ni diversió no es disfruta de la competició.

Trobar interessant una competició no depén d'on estàs tu ni amb qui ens enfrontem sinó més aïna de la teua pròpia capacitat per a estar profundament dins d'ella. La competició en tots llocs és prou rica per a ser interessant; però nosaltres, per la nostra part, hem d'estar realment interessats i dins d'ella.  

El diumenge que ve podem estar ficats dins d'una verdadera competició, només hem de desplaçar-nos a Gandia i córrer, la nostra marca no sols representara un lloc en una classificació sinó que ens col·locara com protagonistes ja que entrarem en joc i no cal acontentar-se amb un “empat mediocre” sinó que cal donar el millor de nosaltres mateixos.

Molta atenció d'estar sempre a la defensiva: cal córrer. I sense fer protestes inútils, no cal recórrer a eixa llarga llista d'excuses que tenim tots els corredors quan volem justificar una mala carrera.

Es corre cap a la meta!, perquè tota la nostra activitat tendix cap a una meta; i esta recerca, la recerca de la meta, és treballosa, requerix entrenament i compromís, però l'important és no córrer sols! Per a arribar, cal córrer junts, i s'avança junts, fins que s'arriba a la meta. I llavors es festeja!”. I que millor celebració que festejar-la no sols amb els nostres companys sinó també amb els nostres rivals, que en el VII Trofeu Dorsal 19 són els mateixos.

Com sempre la nostra carrera serà compensada, enguany també el 10K i com sempre els veterans i les dones veuran equilibrades les seues forces, ja que la marca en segons dividida pel coeficient de cada edat ens donarà com a guanyador a qui posseïsca el numere més baix.

Vegem un exemple, una dona de 35 anys o menys que realitze 50' en el 10K i un home de 48 anys que també realitze tambe 50' en el 10K, si realitzem un xicotet càlcul: 

Dona 35 anys coeficient: 1838.

Marca en 10K: 50' = 3000”.

3000/1838 = 1'632.

Home 48 anys coeficient: 1813.

Marca en 10K: 50' = 3000”.

3000/1813 = 1'654.

Com veieu per un xicotet marge el guanyador seria la dona.

Si volem veure quiness són les nostres opcions basta consultar les tables en: http://www.rfea.es/veteranos/tablas.asp .

 Després de competir es festeja, s'observa el que hem fet i es descansa, en el dinar del Rafel descansarem, ens prendrem un temps per a cada cosa i feram cada cosa al seu temps.

Sent l'acte de menjar, com el de dormir, un dels més reparadors per al nostre organisme, tendim a despreocupar-nos de com el fem. Cal acudir al dinar del VII Trofeu Dorsal 19 disposats a degustar el menjar en un ambient agradable, amb temps per a assaborir i no deglutir ràpidament el que se'ns oferix com si fóra un tràmit més que cal acabar com més prompte millor. Hem de dinar tranquils parlant del que ens va passar en la carrera.

Procurem el diumenge deixar de costat l'actitud de pressa i tràfec a què ens té acostumats esta societat i disposem-nos a passar un agradable dia.