La MARATÓ esta ací.

Un any més, repetirem alguns consells sobre com afrontar la ultima setmana abans de la marató, però abans saludem a tots els maratonians que es preparen per a la vinent marató.

Si utilitzeu el buscador del blog, trobàreu com a mínim huit entrades que repetiran quasi el mateix, i és que estos consells no han canviat, i encara que els em llegit ja diverses vegades cal tornar-hos a llegir.

Enguany podríem repetir la lectura de l'entrada: http://dorsal-19.blogspot.com.es/2011/11/entrenament-invisible.html .

Ara que ja l'hem llegit i ja hem recordat el que hem de fer durant la setmana de la marató és temps de continuar amb esta entrada, els corredors i en especial els maratonians hem de repensar tot, precisament perquè un bon corredor no pot suposar que hi haja certeses absolutes en este món de la carrera a peu.

Ho estem veient en com s'esta discutint en els últims estudis sobre el llindar anaeròbic i sobre la funció de l'acide làctic. Tot pot ser posat en discussió a partir de les noves dades observades, només cal fer una ullada a tot el que s'esta escrivint sobre la beguda de Bekele en la marató de Berlín: “http://www.elespanol.com/deportes/otros-deportes/20161012/162484583_0.html”.

Hui en dia el món de la investigació en el camp de l'entrenament esportiu esta obert a interessos bons i a interessos roïns. Pot sotmetre's a desitjos térbols o a les pressions dels que paguen les seues investigacions i estudis, només cal mirar els anuncis de begudes “presumptament” isotòniques o de reposició per a esportistes que veiem tots els dies.

El corredor hauria de tindre una ment oberta i així analitzarà millor les noves informacions rebudes i serà capaç de repensar la teoria que fins a este moment considerava, erròniament, com immutable.

 Basta amb un poc d'esperit observador per a descobrir que hi ha molts interessos creats al voltant de la carrera a peu, un altre dels temes que més es parla en estos dies és el del gel, per al que també tenim moltes entrades escrites com: http://dorsal-19.blogspot.com.es/2011/09/crisi-quina-crisi.html.

Però centrem-nos en la tàctica que utilitzarem en la carrera, esta clar que tàctiques hi ha tantes com a corredors però jo preferisc el que els anglesos anomenen el “negative split”, que no és una altra cosa que córrer la segona part de la carrera més ràpida que la primera.

Durant els 42195 metres que té la marató cal tindre en compte tres coses, dos d'elles ens obligaran a abaixar el ritme i una que ens ajudara a córrer més ràpid els últims quilòmetres de la marató.

El que ens ajudara a córrer els últims quilòmetres més ràpid és el pes, si hem tingut la curiositat de pesar-nos abans i després de realitzar un 30, ens n'haurem adonat que hem pogut perdre fins quasi dos quilos i açò significa que per cada quilo de pes el nostre ritme per quilòmetre pot ser entre 3 o 4 segons més ràpid, però clar açò no ens servirà de res si no hem controlat els altres dos factors que ens poden obligar a córrer més lents. 

Podríem dir que el primer motiu pel qual podem abaixar el ritme quan més lleugers estem és la falta de combustible, i és que se'ns acabara el glucogen i no tindrem més remei que recórrer als greixos com a combustible, amb el que passarem a utilitzar quasi el doble d'oxigene i això per a un corredor d'aproximadament 60 quilos serà una perduda de 2 segons en el nostre ritme entre els quilòmetres 20 i 30 i de 4 segons entre el quilòmetre 30 i el 40.

El segon motiu que ens pot arribar a frenar en la part final serà la falta d'elasticitat dels nostres músculs perquè se n'aniran cansant.

Però açò és el que diu la teoria, que no té perquè passar-nos a nosaltres, només ens passara si no hem encertat amb el nostre ritme de marató.  

Si el nostre ritme és massa ràpid començarem consumint glucogen i se'ns acabara massa prompte i a mes no podrem anar eliminat l'acide làctic segons l'anem produint i tindrem xicotetes micro ruptures en els nostres músculs i en la part final els cames se'ns aniran bloquejant.

Ens pot succeir també que cometem només un dels dos errors, per exemple eixim al ritme just però no ens hem alimentat be en els últims dies amb el que no ens parara la fatiga muscular però si la falta de “combustible”, o al revés podem tindre molt de combustible però el ritme és massa alt i muscularment nos trenquem.

Però bo, a estes altures de tota esta història si hi ha algú que contínua llegint ja haurà pensat llavors esta clar! Tènia que haver entrenat a un ritme molt més ràpid que el de marató, be, però ens pot passar que com sempre entrenem fort el nostre cos cada vegada que comencem a córrer emprara el nostre “combustible de primera” o siga el glucogen i el dia de la marató farà el mateix consumirà glucogen ja d'eixida amb el que ens quedarem sense ell ja que NO li haurem ensenyat que al ritme de marató no deu consumir glucogen sinó en el pitjor dels casos una mescla d'este i de greixos, com ho aconseguim, pues ací esta un dels principals problemes que ens presenta la marató, però a nosaltres açò no ens ha de passar perquè hem entrenat el nostre ritme de marató durant mesos.

La solució, encertar el ritme de marató, eixe que tant hem entrenat, unes vegades un poc més ràpid altres un poc més lent però sempre al seu voltant.

Estem entrenats per a córrer la marató al nostre ritme, ara només ens falta tindre autocontrol, és este un error que els sol passar molt als maratonians, veiem a maratonians que coneixent-se be i sabent on estan els seus limites continuen cometent el mateix error d'excedir-se en l'esforç. Açò els sol succeir per una falta d'autocontrol durant la carrera, perquè sabent que estan en forma i que no s'esgotaran amb el seu ritme de carrera, decidixen d'improvís augmentar-lo.

El punt dèbil en este cas és la impaciència, perquè el corredor, sabent que esta en forma i que correrà be la marató, pres de l'entusiasme no s'aguanta i accelera. En una carrera que durarà diverses hores, en els primers quilòmetres és normal sentir-se amb forces i amb moltes energies, però hem de resistir la temptació d'accelerar.

Si volem córrer ben una marató és necessàri entrenar també este aspecte, l'autocontrol, i no és una cosa fàcil. Així que ens haurem de preparar mentalment. És eixe autocontrol que hem practicat en els entrenaments quan ens obligàvem a no accelerar i manteníem el nostre ritme, perquè eixe ritme que hem repetit tant en els entrenaments és el que ens portara a meta, no eixe ritme més ràpid que sense voler hem provat en els entrenaments.

El nostre cos ara ja sap, perquè li ho hem repetit infinitat de vegades, que a eixe ritme no deu utilitzar molt glucogen i que muscularment no ens produirà quasi cap dany perquè ja té memoritzat el tipus de camallada, la seua longitud, la seua força amb què colpeja el sòl, com amortir el colp en el sòl, se'l sap de memòria.

Per això és tan important que el diumenge siguem fidels al nostre ritme, no un poc més ràpid ni un poc més lent sinó al nostre ritme.