El paisatge de la marató en Dorsal 19.

Hem parlat tant de la marató i dels maratonians que tots els nostres testimonis ja estan molt llegits i no obstant això continuem parlant i escrivint sobre la marató en un intent d'englobar en un sol argument tot el món de la marató.

       Però no podem, perquè cada maratonià té la seua pròpia història, amb el seu inici i la seua forma de desenrotllar-se. En la marató de València ficats dins de tota la multitud de corredors es trobaven 13 dorsaleros participant d'una forma directa en la carrera, encara que van ser molts més dorsaleros els que van participar en la labor de llebres i donant tot tipus de suport, del que escriurem més avant.

       Per tant ens trobem davant de 13 històries que es desenrotllen en un mateix escenari, els 42195 metres, 13 aventures que es desemboliquen de forma diferent encara que paral·leles, històries que comencen amb un mateix argument en busca d'un mateix objectiu i que segons van passant els quilòmetres van mostrant les seues diferències i particularitats fins a anar mostrant que la “soledat del corredor de fons” no és només una pel·lícula i que cada corredor ha d'enfrontar-se en solitari amb la marató.

       És en la part final de tota marató quan cada corredor es va quedant només amb les seues forces és on comença a formar-se el caràcter i la forma de ser del maratonià, eixos últims quilòmetres quan ningú li pot alleujar el dolor físic és quan el maratonià desconnecta la seua ment del seu cos i comença a viure una història paral·lela a totes les que es desenrotllen al seu voltant.

Les llebres, els companys, els espectadors intentaran que s'oblide del seu cos, intentaran distraure'l perquè no siga conscient que el seu organisme ha arribat al final de les seues forces i a pesar de tot ell sap que ja només la seua ment és l'encarregada de portar-lo a meta i per això plora, riu, s'emociona, besa, abraça quan arriba a meta perquè sap que ha realitzat quelcom que està més enllà del seu cos, més enllà d'allò humà, ha consumat un acte diví.

I ara queda el narrador condemnat només a contar la freda història dels números de cada un dels 13 dorsaleros, una història de marques, parcials, ritmes i objectius complits una narració que només pot arribar a contar que quilòmetre baixa el ritme, quan se li escapa la possibilitat de realitzar tal marca, quan camina, quan accelera… Un relat que només pot aconseguir a analitzar les fotografies i intentar endevinar el que hi ha més enllà, un relat incomplet.

 De que em servix escriure la marca de Joan Pons sinó no narre que hi ha darrere d'eixe somriure, sinó descric el que va veure la seua família en els seus ulls quan es van trobar, només puc felicitar-lo per haver aconseguit el seu objectiu i haver acabat la seua primera marató i acabar ràpidament la seua història perquè no endevine el que va sentir durant la recta de meta, és que esta història de moment es incompleta.

Com incompleta deixaré la de Jose Rodriguez perquè només se la seua marca només se que el felicite per haver-hi acabat la seua primera marató, només intuïsc el patiment de la part final però i eixa altra història que es desenrotlla en els quilòmetres finals acompanyat per la seua família, una història que mereixeria ser contada.

Com narrada també hauria de ser la de Rosa Bolta una esportista acostumada a la competició, acostumada a patir i que s'enfrontá a un nou repte en la seua vida, una història on hi hi haurà diferències i xoc d'experiències amb altres esports però una història que Rosa coneixerà incompleta si no coneix l'altra marató, la marató que van experimentar i van patir els seus pares i la seua germana.

La història de Vicent Arbona és una narració que té el seu clímax en els dies anteriors, la verdadera història de Vicent, on esta tot el suspens de tota la seua marató no esta en els 42195 metres sinó Per què compre un dorsal a ultima hora?, Quin motiu eixa reacció? Eixes respostes són una de les millors històries d'esta marató de València, els 42195 metres és només l'epilogue. 

Linda Blanco, la seua història més enllà dels freds números és més que una història, ho vaig dir alguna vegada una història que mereix ser escrita i que sobretot mereix ser llegida passa a convertir-se en llegenda, i la primera marató de Linda passara a ser “llegenda”, perquè mereix ser coneguda i contada, perquè resumix tot l'esforç i sacrifici que ha de fer un maratonià per a no sols córrer una marató sinó per a entrenar-la. La narració dels mesos de preparació amb els seus entrenaments, el seu marit, els seus fills i el seu treball es convertiria en un “best seller”. Danya que no sàpia jo escriure-la.

I la història de Tony Woodall, Què cal contar? Quin estil de novel·la sería? Si hi ha un maratonià en Dorsal 19 que siga més…, més…, més…, eixe és Tony. La història dels seus 42195 metres no és una història és un conte per a xiquets. La història que mereix ser contada de la marató de València de Tony esta en el seu entrenament, el seu sistema, la seua alimentació, la seua hidratació, en la seua organitzada vida social per a poder complir amb tot i el sacrifici que ha de realitzar per a conjugar un sistema d'entrenament amb la seua vida laboral i familiar. És una història que una vegada escrita es convertiria en un llibre de culte per a tots els maratonians que pensen que l'entrenament de la marató només és sacrifici i esforç.

Arribem en este camí ascendent a través dels nostres maratonians a Raul Tamarit, bé, he tingut la desgràcia de no haver estat present ni haver-hi pogut seguir els entrenaments per a esta marató dels corredors de Dorsal 19, amb la qual cosa no he pogut seguir el naixement i creixement d'un maratonià, perquè la història de Raul en esta marató no és ni tan sols el primer capitule de la història de la seua vida com maratonià sinó que és el prologue, és la introducció al que serà una llarga història de maratons. No és que la seua primera marató no meresca ser elogiada, que ho és, però prompte quedara eclipsada i d'ella només quedara eixe part no material que va més enllà dels números. Un bon principi sempre prepara una bona història.

En este lent pujar per la classificació ens trobem amb el primer “pes pesat”, amb un clàssic de la marató de Dorsal 19, Enrique Llambies, la tornada a la marató, un lloc de què no deuria haver-se anat, fa més gran a Dorsal 19, un maratonià tan pur i tan sòlid no pot tornar a oblidar-se de la marató, el nous i els futurs maratonians de Dorsal 19 el necessiten. Enrique és eixe llibre que sempre cal saber on esta en la biblioteca, ha tornat i esperem que siga per a quedar-se perquè sinó la biblioteca de Dorsal 19 estaria incompleta.

Un escaló més amunt ens trobem amb un altre clàssic, el meu preferit, Vicent Sendra, un llibre que no és el millor enquadernat, ni el que té el millor paper, ni la millor presentació, però és “el meu llibre”, el  que més llig i el que més consulte. Per això parlare poc d'ell, quasi res, perquè amaga la majoria de les claus d'un bon maratonià i me'l guarde per a mi. És el meu secret i ha de ser mostrat molt a poc a poc.

Passem ara de “del meu secret” a un “secret a veus”, Nando Sendra, tots sabem que serà un gran corredor, ja ho sabíem i no fea cap falta que correguera la seua primera marató diumenge passat amb una gran marca perquè ho sabérem, i pot arribar a ser un gran maratonià, la seua història a de ser escrita amb molta atenció, amb molt de tacte, triant molt bé les paraules, els temps, perquè el seu particular estil de córrer ha d'anar acoblant-se a les llargues distàncies a poc a poc. La seua gran marca mereix una atenció i un cuidat especial.

En este ascens hem arribat ja a una altura on ja ens falta l'aire, no hi ha el suficient oxigene i les nostres reflexions poden començar a quedar-se curtes, i és que hem arribat a Tino Navarro. Tino ha anat escrivint la seua història hi ha base de cisell, ha anat esculpint la seua obra com un escultor, donant xicotets colps a una peça de marbre que fa anys no s'esperava arribar a ser una obra perfecta. Perquè la marató de València que ha corregut Tino és la culminació d'una obra d'art perfecta, única i sense cap defecte. Mireu, quan Miguel Ángel acaba d'esculpir el Moisés queda tan meravellat de la seua perfecció que no es va poder resistir a donar-li un colp en el genoll i cridar-li; “Ara, Parla!”. Però el Moisés no li parla a Miguel Angel i contínua callat i de marbre. Però quan Tino acaba la marató de València i mira l'obra que havia construït, li parla, i li parla perquè ara era ja perfecta. Li parla perquè era viva i era perfecta. M'enteneu. Compreneu perquè l'obra de Tino cobra vida, perquè pa que tota vida humana siga perfecta ha de sentir dolor, ha de sentir el fracàs, l'objectiu no complit, la marca per primera vegada no realitzada. No es pot estar completament viu sinó has tingut una experiència de dolor. Igual que no es pot arribar a ser un maratonià perfecte fins que no has hagut de passar una marató dolorosa, fins que no has sentit com cada metre de cada un dels últims quilòmetres de la marató són un malson. Ara Tino és un maratonià perfecte.

I d'una escultura perfecta, a una altra obra perfecta; Màxim Folques, el nostre millor corredor, el corredor que tots voldríem ser quan fórem majors. L'espill maratonià en el que tots ens voldríem veure reflectits, ho té tot. Ha aconseguit les millors marques, ha realitzat les millors carreres i també ha portat a molts dels seus companys als seus màxims nivells. La seua marató de València sent acompanyant fidel de Tino, sentint com propi el patiment alié en una labor callada, sense escarafalls, plena d'afecte i de tendresa, veient com a quilòmetre a quilòmetre s'allunyava més l'objectiu previst i no podent fer una altra cosa que posar bona cara a la mala cara de Tino, donar animo on només hi hi ha desànim, en fi una marató amb un desgast psicològic equiparable al desgast físic, un esgotament mental que en els últims quilòmetres s'unix a una mecànica de carrera que no és la teua i que provoca un cansament a què no s'esta acostumat, una història que ja saps diversos capítols abans d'acabar que no va hi ha tindre un final feliç i un drama de què no sent el protagonista principal compartixes tots els seus pesars. Però açò és el que fa gran a un maratonià, el que fa que molt pocs corredors puguen i s'atrevisquen a fer seua la marató del seu company.

I arribem per fi a la part més alta de la nostra classificació, una altura que esta per davall de les tres hores, una marca que val més per qui l'ha tornat a fer que pels seus freds números i és que Carlos Siscar Bay ha tornat.  La història de Bay en la marató no pot estar en un llibre sinó que és una enciclopèdia formada per diversos toms, toms que es podrien dividir en categories, i on es pot trobar des de la novel·la negra, la ciència-ficció, comèdia, novel·la de cavalleria, romàntica, d'aventura, terror, drama, fantàstica i és possible que alguna del vell oest. I és que hi ha on triar perquè amb els seus 57 maratons podem trobar de tot. Un dels toms més voluminós podria ser el de novel·la fantàstica i romàntica on les seues innumerables marques personals omplirien relats de les seues millors carreres, encara que el tom dedicat a les lesions ocuparia també una part molt important de la seua història perquè si algun maratonià sap del que signifiquen les lesions en un maratonià este és Bay, i si algun maratonià sap com recuperar-se de les lesions també és ell i si volem aventures dins de la marató que millor que fullejar algunes dels seus maratons amb emocionants contratemps de qualsevol tipus i forma amb parades també de qualsevol tipus i forma, i és que quan Bay comença una marató mai es pot saber que estil se'n va hi ha escriure i les seues novel·les de cavalleries on agafa l'estendard de les 3:30 o el de 3:15 o el de 3:00 i es llança al camp de batalla de la marató seguid per centenars de seguidors en busca d'una victòria sobre la marca personal. I és que Bay és una enciclopèdia de marató que deuria estar en l'estanteria de tot maratonià i si buscares alguna cosa en ella i no ho trobares no és una falta és que no existix en marató.

En fi, acabe esta llarga entrada en què he intentat pintar un paisatge de la marató en Dorsal 19, on he posat un poc de cada maratonià en ell i on per molt bé o per molt mal pintat que estiga cal ser conscients que estarem mirant un quadro d'un paisatge, no un paisatge. Per a veure un paisatge no cal mirar un quadro cal eixir, cal ajuntar-se amb els dorsaleros, reunir-se amb ells i així tal vegada podem admirar el paisatge de la marató en Dorsal 19.

Per hui és suficient.