Tot esta ja preparat.

            Tot esta ja preparat per a la vesprada-nit del divendres en les pistes d'atletisme, ara només ens queda esperar i que puguem realitzar un bon test.

Saber compartir entrenaments, fer equip, sentir-se unit a altres corredors, és sempre gratificant, i també d'ordinari un bon acicate per a esforçar-se, per a millorar. 

La presència d'altres ens inspira i estimula a un nivell potser difícilment accessible per a nosaltres anant en solitari. Dels altres corredors aprenem moltes coses que ens enriquixen enormement, i per ajudar-los a vegades ens sorprenem fent coses que potser inclús no faríem ni per nosaltres mateixos.

Els nostres companys d'entrenaments són un element decisiu en la nostra millora personal. És cert que la força per a eixir a entrenar depén en gran part d'un mateix. Però també sabem que els corredors que ens acompanyen en eixos llargs entrenaments poden ajudar-nos molt en eixe camí. La capacitat per a entrenar es veu reforçada quan sabem conviure amb els altres, quan sabem treballar en equip, quan aconseguim estar pròxims a les persones que componen el nostre entorn. 

Quan entrenem dins d'un grup que posseïx confiança i il·lusió en què tots estan ben integrats i que s'aprecien, normalment som capaços d'esforçar-nos més i millor. 

Al final resulta que del que es tracta és de saber integrar-se el millor possible en els ambients de corredors amb els que ens relacionem. 

Donarem algunes dades perquè vos pugueu preparar, si sou de què heu estat entrenant per a la marató de València este estiu deuríeu poder recórrer en set minuts les distàncies següents:

1355 Metres si penses córrer la marató a 6'05''.

1500 Metres si penses córrer la marató a 5'30''.

1610 Metres si penses córrer la marató a 5'15''.

1680 Metres si penses córrer la marató a 5'00''.

1785 Metres si penses córrer la marató a 4'45''.

Més o menys. Sense posar-nos nerviosos.

Les nostres il·lusions intactes.

           Hui dissabte, hem tornat a realitzar un altre bon entrenament i esta vegada ham buscat el circuit de la platja pa que fóra completament pla, tot sa desenrotllat segons ho teníem pensat, els ritmes han sigut els adequats així com l'esmorzar a què ens hem hagut de sotmetre per a esbrinar l'estat real del nostre cos. 

L'ambient amb vista a la marató de València és bo i tots tenim les nostres il·lusions intactes. Tenim il·lusió i esperança a poder realitzar un bon marató i posseïm la convicció que podrem rendir segons les nostres possibilitats. No dic que ens creguem ser el que no som, sinó que pesem que podem traure el màxim rendiment al nostre potencial com a corredors.

Tenim en definitiva il·lusió i esperança en la marató de València i açò ens ajudara.

Si el nostre pensament és positiu quan entrenem estem més animosos, més segurs i tenim major energia. Estem convençuts que arribarem més lluny en els entrenaments i per tant posem més interés per a aconseguir-ho. Eixe esforç afegit, produirà, amb tota seguretat, resultats millors.

Però..., podríem preguntar-nos, és que potser no podem fracassar? És que basta estar convençut de poder aconseguir alguna cosa per a aconseguir-la? No és confondre la il·lusió amb la realitat?

És evident que fracassarem moltes vegades, com tot el món. En el camí de la millora de les nostres marques i de la conquista de les nostres metes si algú pensa que estem davant d'un avanç lineal i sense cap entropessades, sap molt poc de la carrera a peu. Però no totes les  entropessades ténen per què ser negatives: cabria citar ací això que qui entropessa i no cau, avança dos passos.

Nosaltres estem en el bon camí amb molt d'entusiasme i ganes. 

Imaginem ara a altres corredors (o a nosaltres mateixos però amb una actitud diferent).

Imaginem que estem convençuts que no servim per a córrer una marató. Amb eixa expectativa de fracàs, quina proporció dels nostres recursos personals serem capaços de mobilitzar?

Pareix obvi que la major part del nostre potencial quedarà inactiu. Ja ens haurem dit a nosaltres mateixos que no podem, que no se'ns dóna bé això de córrer tants quilòmetres, que mai podrem ser un maratonià.

Quan un corredor esta convençut que fracassarà, quins motius té per a entrenar amb un esforç intens i constant? Comença amb unes conviccions que insistixen en el que no pot fer, i eixes conviccions reforcen actituds de passivitat, de titubeig, de falta de fermesa. Mobilitzarà una part molt xicoteta del el seu potencial físic quan ix a entrenar. Què resultats es derivaran de tot açò? Amb tota seguretat seran uns resultats mediocres, en el millor dels casos. I eixos resultats mediocres molt possiblement reforçaran el seu convenciment negatiu inicial, la mala valoració que eixe corredor fa de si mateix, que va estar en l'origen del problema: no servisc per a córrer una marató, i açò no canviarà.

És este un exemple clàssic d'espiral descendent, de cercle viciós d'equivocada valoració d'un mateix. Quan es cau en eixa dinàmica, el fracàs crida al fracàs. A més, amb el pas del temps, al ser major el temps que han estat privats de l'experiència d'obtindre bons resultats, augmenta cada vegada més el seu convenciment que són incapaços d'aconseguir-los. Açò els porta a fer poc o res per descobrir i potenciar els seus propis recursos. Més aïna, solen tendir a buscar la manera de quedar-se tal com estan fent el mínim esforç possible.

Però nosaltres ens trobem en la dinàmica oposada al cercle viciós del que parlàvem abans. En el nostre cas, l'avanç crida a l'avanç (igual que abans el fracàs cridava al fracàs). Quan hi ha confiança i hi ha il·lusió, cada pas avant genera més fe i més esperança, i ens anima a avançar a un pas encara més decidit.

El divendres que ve amb el nostre test de 7 minuts tots estarem més convençuts de les nostres possibilitats.

VOLTA A PEU ALMOINES.

“Açò també passarà”

Com en aquell vell conte, també els corredors deuríem portar un xicotet paper guardat en la cartera amb una frase de només tres paraules, per a traure'l i llegir-lo només quan el necessitàrem de veritat, quan tot funcione o molt bé o molt malament.

Però saludem davant de començar a tot el món de la carrera a peu.

Quan entrenem i no ens isquen com volguérem ni les sèries ni els ritmes, o les marques no són les que esperàvem, quan les lesions no ens abandonen i no podem entrenar com volguérem, quan estiguem a punt d'abandonar en una carrera o pensem que la marató és impossible, quan estiguem apunt de rendir-nos és hora de traure el paper i llegir el misteriós missatge.

Té només tres paraules: “Açò també passarà”.

Hem de comprendre que tot passa i que com diem moltes vegades “no hi ha mal que cent anys dure”, segur que d'ací a uns anys els problemes que ens estan obligant a no veure clar si correrem la marató de València i ens estan fent dubtar de les nostres facultats com a  corredors seran només una anècdota dins del 2012.

Però eixe paperet l'haurem de portar també el dia de la marató de València quan estiguem contents de la nostra gesta i ens alegrem de la nostra marca personal, llavors serà també el moment de traure el paperet i llegir eixes tres paraules “Açò també passarà”.

Hem de ser conscients que tot passa, que cap èxit o fracàs són permanents. Com el dia i la nit, hi ha moments d'alegria i moments de tristesa, i cal acceptar-los com a part de la dualitat de la naturalesa, perquè pertanyen a la mateixa essència de les coses.

Esta espècie de relat ens hi ha d'invitar a pensar que ens succeïsca el que ens succeïsca en este camí cap a la marató de València, ja en eixos moments d'abatiment o d'exaltació pels quals tots passem, a vegades amb molt poca diferència de temps. Y cuant, el bo o el pitjor pareix ocupar per complet el nostre cap. Y la memòria ressalte els fracassos o els èxits, segons el cas, i podem sentir-nos cridats alternativament al desastre o a la glòria. I cuant  probablement ens falte objectivitat en ambdós casos. Entonces, este missatge de "açò també passarà" és una crida i una invitació a pensar amb equanimitat, a alçar la mirada més enllà de l'èxit o el fracàs en esta marató de València d'este 2012, per a pensar en la llarga trajectòria com a corredors que encara ens queda.

Demostrarem intel·ligència quan sabem aprendre dels fracassos i no ens envanim estúpidament amb els triomfs. Per això s'ha dit que un home intel·ligent es recupera de seguida d'un fracàs, però un home mediocre mai es recupera d'un triomf.

Així que tranquils, comencem ara amb l'entrenament i tot el pitjor o el bo serà passatger i hi ha moltes més experiències encara per disfrutar.

De moment ahir dijous també ens en vam anar de carrera esta vegada a Almoines, i encara que en mitat de la setmana i sense ser festa, els que van poder assistir van disfrutar d'una calorosa carrera, com ho són totes les de l'estiu, i que va servir per a anar completant l'entrenament d'esta setmana que acabara el dissabte amb el llarg de 23 km. que realitzarem des del Chiringuito que hi ha en la doble revolta d'entrada a Santa Anna a les 07,15 per a així poder esmorzar després.

Ja no podem tirar balons fora.

             Hem arribat al punt decisiu, no podem esperar més per a prendre la nostra decisió de córrer la Marató, ni podem endossar-se-la a un altre. No podem passar-ho a una altra persona. No podem tirar balons fora. Hem de posar un límit a eixa tendència natural que moltes vegades sentim i que ens espenta a llevar-nos del mig, o a allargar inútilment els debats, o a prolongar el recompte d'avantatges i inconvenients d'una opció o de l'altra quan, en el fons, sabem que el problema principal és que ens fa por afrontar la realitat i assumir les conseqüències d'una resolució difícil.  Ja ha arribat el dia de prendre decisions i, amb elles, córrer el risc d'encertar o d'equivocar-se.

Però saludem primer a tots els que s'estan preparant per a marató si o marató no.

Mentrestant anem acudint a carreres, este cap de setmana a sigut, com molts, molt prolífic ja que ens hem desplaçat a la Pobla del Duc el divendres i el dissabte a Set Aigües i a Piles.

El camí cap a la Marató és ardu. Demana dedicació, constància i disciplina. Però comporta, a més, una sèrie de renúncies a algunes costums a què estem acostumats: ens lleva una part de les nostres relacions socials, les relacions familiars patixen alguns canvis, renunciem a xicotets vicis per a aconseguir una vida més saludable, etc.

La Marató, i per tant l'entrenament que requerix, es desenrotlla en un àmbit divers, i conseqüentment, per motivacions diverses, per costums que res tenen a veure amb les que estem portant. Tots els canvis, inclús els més anhelats, porten amb si una certa melancolia.

Dimecres passat vam realitzar un entrenament llarg, com tots sabeu ens en vam anar a Murla i vam començar el que podríem denominar un treball en equip; una marató “rajola a rajola”. La tasca d'entrenar una marató, com ja segurament hem escoltat o llegit moltes vegades, pot comparar-se amb la construcció d'un edifici. Prenent per descomptat el material (és a dir el corredor) la primera cosa que hi haurà que pregun­tarse al plantejar esta obra és qui pot i ha d'alçar-la, i per a això realitzarem divendres que ve 31 d'agost el  nostre test dels 7 minuts i després mentres sopem decidirem que posem damunt dels fonaments que hem construït este estiu.

Si hem corregut els nostres 7 minuts i ja sabem qual és la distància i hem observat la lista ja coneixerem el nostre VO2max, ara només haurem de realitzar unes senzilles operacions i tindrem aproximadament el nostre umbral anaeròbic.

Al llindar anaeròbic el podríem cridar també potència aeròbica ja que és la intensitat a la qual els nostres músculs comencen a acumular acide làctic i ens mostra qual és la nostra línia de separació entre el mecanisme anaeròbic i l'aeròbic, podríem dir que és la “cilindrada del nostre motor aeròbic” i per tant representa el principi per a saber qual és el nostre estat de forma actual.

Generalment s'usen els test de laboratori i moltes vegades el test de Conconi però nosaltres enguany provarem el test de 7 minuts per a identificar a partir del VO2max el nostre llindar anaeròbic.

Ja sabem la distància que hem recorregut i mirant el esquema sabem el VO2max i com resulta que les estadístiques ens diuen que el llindar anaeròbic esta al voltant del 5% menys del VO2max ja sabrem el nostre llindar. Però vegem un poc els càlculs que realitzarem, si tenim la distància que hem recorregut en el nostre test és molt fàcil esbrinar a quina velocitat mitjana hem estat corrent així que li restem el 5% i ja tenim qual és la velocitat a partir de la qual creuarem eixe llindar i llavors amb una altra operació matemàtica esbrinem el temps per quilòmetre i ja tindrem la dada principal per a preparar el nostre entrenament.

És cert que hi ha diferència entre els test de laboratori i el de Conconi i el nostre però sol variar al voltant d'uns cent metres en la nostra velocitat així que arredonirem per dalt per a assegurar que no ens passem, ja se que una variació de 100 m. en la velocitat durant tota una marató pot representar algun minut però som populars i si volem ser més exactes haurem de recórrer a un entrenador personal.

Ja se, que molts de vosaltres esteu pensant que ací tara alguna cosa perquè tots sabem que hi ha corredors que són molt ràpids en distàncies curtes i recorreran molta distància en el nostre test i els més maratonians correran menys metres, però és ací on ens haurem d'assentar en una taula amb la calculadora i una fresca cervesa i realitzar algunes operacions. 

Succeïx que hi ha corredors que són, podríem dir, en estes dates més anaeròbics i altres que són aeròbics i per a esbrinar-ho haurem de confrontar la velocitat del test de 7 minuts amb la velocitat de l'ultime 10 deu mil, per això la necessitat que teníem per trobar un bon deu mil a l'hora d'ara, així que utilitzarem la marca del Grau de Gandia, dividirem les dos velocitats i si el resultat és inferior a 0'95 els nostres músculs estaran més anaeròbics i si és superior estarem més aeròbics.

I en termes pràctics açò que significa? Per tant que el corredor més anaeròbic haurà de realitzar en l'entrenament més carrera contínua a ritmes ràpids, sèries llargues i carreres en progressió mentres que l'aeròbic haurà de tindre les sèries més curtes, ràpides i amb poca recuperació.

Què tenim llavors? Un ritme per quilòmetre que serà el punt del qual es tragueren tots els ritmes d'entrenament. Un exemple, resulta que els corredors de marató amb un nivell mitjà corren la marató amb un ritme que se situa entre el 85% i el 90% del seu llindar anaeròbic així que nosaltres tindrem el nostre ritme de marató en el 85% de la nostra velocitat del llindar anaeròbic.

Molts estareu pensant que no pot ser tan fàcil, i tindreu raó ja que tindrem algunes fallades des del principi, una deles més importants serà que els nostres plans d'entrenament al ser molts, es basaran en un corredor del tipus neutre és a dir ni anaeròbic ni aeròbic pel que succeirà que tindrem corredors que realitzaran una marca en marató inferior a les seues possibilitats reals a pesar que intentarem formar, el divendres 31 d'agost, tres grups d'entrenaments, no seran plans individualitzats si no que intentarem que cada un es trobe en el grup més pròxim a les seues possibilitats.

Com veieu se'ns presenten tres mesos de fortes emocions que començaren el divendres 31, aixina que 12 setmanes d'entrenaments per a disfrutar no sols en 18 de novembre a València o tres setmanes més tard a Castelló sinó a divertir-se durant tot l'entrenament, ja que açò és com les Olimpíades i els Jocs Olímpics, ens preparem durant 6 mesos per a estar només un matí corrent.

LA POBLA DEL DUC.

0:31:51         PASCUAL PASCUAL, LAURA.

0:31:53        BOIX FERRI, JOSE.

0:32:32       CAMPS SENDRA, DAVID.