Mes coses.

Torne hui a recordar una part del poema de Marciàno Duran “Eixos bojos que corren”, que vos aconselle que llegiu complet en "Eixos bojos que corren", perquè expressa com som els corredors populars i és que setmana darrere de setmana ens tornem a trobar identificats en eixes línies.

Yo los he visto.
No están bien de la cabeza.

Nunca pude calcularles la edad pero seguramente tienen entre 15 y 85 años.
Son hombres y mujeres.
No están bien.
Se anotan en carreras de ocho o diez kilómetros y antes de empezar saben que no podrán ganar aunque falten todos los demás.
Estrenan ansiedad en cada salida y unos minutos antes de la largada necesitan ir al baño.
Ajustan su cronómetro y tratan de ubicar a los cuatro o cinco a los que hay que ganarles.
Son sus referencias de carrera: “Cinco que corren parecido a mí”.
Ganarle a uno solo de ellos será suficiente para dormir a la noche con una sonrisa.
Disfrutan cuando pasan a otro corredor… pero lo alientan, le dicen que falta poco y le piden que no afloje.

Yo los conozco.
Los he visto muchas veces.
Son raros.

No las preparan… pero tienen todas las excusas para el momento en que llegan a la meta.
No las preparan…son parte de ellos.
El viento en contra, no corría una gota de aire, el calzado nuevo, el circuito mal medido, los que largan caminando adelante y no te dejan pasar, el cumpleaños que fuimos anoche, la llaga en el pie derecho de la costura de la media nueva, la rodilla que me volvió a traicionar, arranqué demasiado rápido, no dieron agua, al llegar iba a picar pero no quise.

Convé recordar regularment este poema sobretot en estes dates en què la temporada de mitges i maratons ja ha començat i ja comencem a disfrutar dels rodatges llargs sense sentir-nos perseguits ni pel sol ni per la calor.

I és que quan no han transcorregut ni tan sols dos mesos d'esta temporada ja tenim dos maratons i unes quantes mitges, també hem despedit en el “Baix Montgó” les carreres curtes i ara podem dir que estem ficats de ple en el planeta de la llarga distància.

Així que si la setmana passada ja vam parlar de la marató de Berlín esta ens toca parlar de la del Riva di Garda (Itàlia), també parlarem de la primera edició de la mitja d'Alacant i com no del cada vegada mes cross del Baix Montgó.

Ens alegrem que Alacant torne a tindre una altra vegada una mitja marató, així que fins allí ens vam desplaçar per a tastar el circuit.

És un bon circuit, pla com pocs i bo per a realitzar la nostra marca personal però només això. Bàsicament és el mateix de les anteriors edicions, encara que enguany torne a ser la primera edició, per la qual cosa té també la mateixa fallada, que torna a ser el seu pas per la zona de càrrega del Port, zona molt avorrida que es passa dos vegades i que es deuria canviar per passar pel centre d'Alacant, perquè té avingudes i places emblemàtiques per a la ciutat que sense penalitzar molt el desnivell li donarien mes calor, humà, a la carrera.

Dorsal 19, va complir amb tot allò que tenia previst, els que teníem la marató el diumenge següent vam tindre l'ultime entrenament amb un poc de qualitat, els altres com Vicent Sendra i el seu germà Pascual continuen a la busca del seu ritme de marató per a Castelló, Alberto contínua acumulant quilòmetres amb vista també per a Castelló i ens queda Tony que tènia que provar eixe bessó que té en reparació i que pareix que haurà de tornar a passar pel taller a què li realitzen uns xicotets arreglaments.

Dir també que allí es realitzá la marca en mitja que no deu ser batuda, perquè allí es realitzá la pitjor de la actual temporada.

 Mitja d'Alacant.

Carmen Sala, 1:26:46.

Vicent Sendra, 1:33:54.

Pascual Sendra, 1:36:20.

Alberto Pons, 1:43:05.

Tony Woodall, 1:45:52.

Vicent Sala, 1:45:52.