La 5a etapa del “I Open summer circuit training” de
Dorsal 19 esta ja complida, hem acabat una de les etapes reines d'este circuit,
sens dubte és la més allunyada de Pego pel que és complicada de realitzar però
per sort tot ha funcionat bé i s'ha desenrotllat sense cap contratemps.
.jpg)
La Reprimala-Lorcha- Reprimala la tenim associada a la
ruta que seguia el tren “xixarra” o dels anglesos, també la tenim associada al
riu Serpis perquè tota es desenrotlla al seu costat i ens oblidem del Castell
de Perputxent que ens vigila des del seu monticle i és este castell el que ens
servirà de nexe d'unió de la 5a etapa amb la 6a.
Abans de buscar eixe nexe d'unió entre les dos etapes
anem hi ha recordar com s'ha desenrotllat esta. Dir que ràpidament s'han format
els diferents grups i que s'han mantingut durant tot el recorregut i que només
s'han vist en els avituallaments i en l'esmorzar, és resumir no sols esta etapa
sinó la majoria de les etapes.
I a molts els pot paréixer estrany que en una eixida per
a entrenar en un club existisquen tants grups distints, si l'objectiu és
mateix.
En efecte, a tots ens agrada córrer i ens reunim per a
córrer junts.
Per tant, si hi ha eixos grups i l'objectiu de cada un
d'ells és el mateix, la conclusió lògica pareix, en efecte, que no serien
necessaris, més encara, podria pensar-se que és una cosa que sobra i, en la
practica, així pot pensar molta gent, que sent desconfiança davant d'estes
eixides d'entrenament amb un grup gran.
Llavors no seria millor la creació de xicotets clubs de
corredors?
En canvi, veiem que en tots els clubs existixen de fet
multitud de grups. No sols això, sinó que els propis clubs els aproven i
promouen.
Si examinem la formació i el funcionament de Dorsal 19
nos en adonarem que sempre a buscat crear grups xicotets de corredors amb
interessos diferents però que estan units pel mateix gust per la carrera a peu.
Què és el que tara, llavors, en el raonament de la
pregunta? Al meu parer, el problema està en la forma de plantejar-la. No és una
qüestió de què li falte alguna cosa a un club de corredors i calga buscar-ho en
eixos grups més xicotets. Succeïx exactament el contrari. És una qüestió de la
sobreabundància del món de la carrera a peu i de les immenses riqueses que ens
oferix i ens regala amb la seua infinitat de possibilitats.
El món de la carrera a peu no és agarra amb els seus
corredors. Començant des de l'increïble esdeveniment que representa per a tots
el simple acte de córrer, mai s'ha limitat a l'estrictament necessari, sinó que
sempre malgasta infinitat de possibilitats. Tots els calendaris de carreres
estan plens d'exemples d'eixa sobreabundància d'especialitats. Tenim per
exemple quatre especialitats que vénen directament de l'atletisme. És que
alguna d'elles ens diu coses distintes que les altres tres? No bastaria amb una
sola? No obstant això, a ningú se li ocorreria dir que existint el 10 K que ens
sobren els 5000 metres ,
la mitja i la marató.
Per a fer que encara fóra més fàcil començar en este món
de la carrera a peu tenim la senzillesa dels 5000 metres en moltes
de les Voltes a Peu, per a veure complits els nostres desitjos de veure'ns com
a verdaders corredors tenim els 10 K, per a meravellar-nos amb la nostra
capacitat per a entrenar tenim les mitges i per a sentir-nos com a verdaders
aventurers tenim la marató.
Per no parlar de les carreres de muntanya amb totes les
seues variants i és que la carrera a peu no és única, uniforme, amb una única
manera de córrer. Si no que és una cosa viva, sempre canviant per tant hui
estic entrenant un 10 K i d'ací a uns mesos una marató, així doncs un club deu
suscitar constantment noves experiències, noves formes de veure i sentir la
carrera a peu. Eixes noves experiències amb els seus xicotets grups que
sorgixen són, per tant, una expressió més de la carrera a peu.
Els grups, ja siguen per especialitats o per qualitats no
són algo paral·lel a l'essència d'un club, sinó simplement realitzacions
concretes de la carrera a peu, que han d'estar units a la resta de corredors.
En eixe sentit, els grups, les tendències a córrer la
marató o les carreres de muntanya poden aparéixer i desaparéixer quan cada un
dels membres d'un club va canviant d'especialitat pel motiu que siga.
D'altra banda, constituïx una autentica sort tindre en un
club tants corredors dedicats a tantes especialitats, ens correspon per tant
estar agraïts a tots ells. Qui som nosaltres per a dir quina especialitat és
l'única o la principal? La carrera a peu és com el vent, que ningú sap d'on ve
ni a on va, sinó que bufa on vol. Volem preparar la marató però no podem per
qualsevol circumstància i de sobte ens trobem entrenant per a una mitja o una
carrera de muntanya per a continuació estar preparant un triatló, seria un
embolic estar canviant de club segons l'especialitat que ens abellira
practicar.
Conte tot açò dels grups perquè una vegada que comence
setembre apareixerà un grup de corredors que van hi ha començar a preparar la
marató de València i podria paréixer que Dorsal 19 fóra un club de maratonians.
Als maratonians,
pel seu entrenament especial, els correspon vetlar per que es mantinga la unió
del club, de manera que un grup no trenque l'harmonia, sinó que és el seu haver
el respectar i valorar els distintes peculiaritats dels altres corredors com el
que són, característiques especials de la carrera a peu.
Em pareix essencial que els diferents grups que existixen
dins d'un mateix club pertanyen a tots els seus corredors i no sols a qui
practiquen eixa especialitat. No necessite ser corredor de muntanya per a
disfrutar dels entrenaments que es realitzen per a la Botamargens o per a La
Mitja de muntanya de Pego, ni ser maratonià per a comprendre que eixos llargs
entrenaments requerixen uns horaris i unes característiques especials.
En fi, anem hi ha preparar-nos per a un tardor plena de
molts i variats entrenaments que intentarem unificar el màxim possible i que
“la soledat del corredor de fons” siga només el nom d'una pel·lícula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada