S'acabat el V Trofeu Dorsal 19

     Que bonic ens quedá en l'entrada anterior l'homenatge que vam fer a tots els triomfadors que no corren, i que lleig el no posar cap imatge seua, encara que els vam anomenar no els vam mostrar i això és en realitat el que succeïx sempre, estan però no es veuen.

     I estan perquè la majoria de nosaltres no podríem tindre un hobby com la carrera a peu sense eixos col·laboradors essencials que ens faciliten que isquem ha córrer. 

     A un club li succeïx el mateix, necessita persones de fora per a poder realitzar moltes de les seues activitats, si només comptara amb els seus socis estaria limitat per la seua quantitat. Una tassa de café no pot contindre més del que permet la seua capacitat, una vegada plena encara queda més café en la cafetera. Un club ha de ser capaç d'utilitzar tot el café de la cafetera i no sols el que cap en la seua tassa.

     «L'essencial —assenyalava el Principito— és invisible als ulls», i així és, el que fa que puga existir un club moltes vegades no es veu en els sopars ni en els entrenaments sinó que esta fora en silenci.

     En esta temporada que comencem intentarem tindre present a totes eixes persones i donar-los veu e imatge.

     Un aspecte que se'ns oblida comentar en tot Trofeu Dorsal 19 és el sopar, i és que Dorsal 19 és un club de corredors i de menjadors.

     Sempre que ens reunim estem corrent o assentats al voltant d'una taula ja siga en l'esmorzar, en el dinar o en el sopar i és que les menjars del club són un poc més que menjar junts i saciar la fam, les menjars en grup és una antiga i excel·lent tradició que va passant de generació en generació en les costes mediterrànies.

     Enguany hem tingut sort amb el restaurant Sant Agustí de Villamalea, seu del V Trofeu Dorsal 19, va estar bé en tots els aspectes, no sols pel que fa al menjar si no que també en la presentació i amb el tracte que ens van brindar. Va ser bonic reunir al voltant d'una taula a tots els participants, als seus amics i familiars.

     Aprenem moltes coses en estes reunions. Aprenem entrenaments i històries del club. Aprenem a comunicar-nos i a saber escoltar. Comentem temes que concernixen al club i a la carrera a peu. Escoltem i som escoltats. Contem les nostres històries, sense tindre por de no ser atesos o fer el ridícul.

     En estes menjades es fomenta l'acostament i la convivència de tots, evitant els possibles distanciaments i al mateix temps generem connexió entre tots, aprenem els uns dels altres impulsant a més la pràctica de la carrera a peu.

     Generalment ens interessem per les coses dels altres i nos en adonem que els altres es preocupen de les de cada u, perquè ens escoltem sobre el que cada un fa, patix i gaudix.

     Moltes vegades si tenim asprors amb alguns companys se solen llimar en estes reunions.

     I el més important és que ens sentim partícips d'un grup de persones que tenen la nostra mateixa passió.

     No és fàcil de totes maneres que moltes d'estes coses succeïsquen, s'han de donar algunes circumstàncies com pot ser encertar amb el lloc o que el menjar este bén presentad i ben fet, ja que entra primer per la vista, després per l'olfacte i posteriorment pel paladar.

     Que un sopar d'estes característiques es convertisca en un lloc de comunicació i dialogue és una de les alegries més grans que puga tindre un club i en el V Trofeu Dorsal 19 es va aconseguir, ja que no vam tindre discussions de cap classe i si hi havia algun tipus de problemes es van deixar aparcats ja que en tot moment la comunicació va ser alegre i animada.

     Resumint, un gran V Trofeu Dorsal 19 que ens deixa en perfectes condicions perquè la temporada que ara comença i que acabara qui sap on ni quan es presente plena de bones expectatives. El camí cap al VI Trofeu Dorsal 19 ha començat.