6. Per a acabar una marató.
Un dels reptes més suggeridors que es planeja en la nostra època és arribar a acabar una marató, encara que siga un només en tota la vida. Per a això no queda més remei que córrer amb regularitat almenys durant 3 mesos. No hi ha una altra solució.
Acabar una marató proporciona autèntiques satisfaccions. No és cosa fútil, perquè superar-lo té connotacions no sols esportives. Per tant és sinònim de força de voluntat, d'una disposició d'afrontar desafiaments desconeguts, d'un desig de conéixer on estan els nostres límits; és, en resum, un desig de posar a prova les nostres plenes capacitats perquè els entrenaments no sols mesuren l'aspecte físic, sinó més encara la capacitat de superació psíquica, perquè quan arriba un dia i un altre, i un altre, que cal eixir a córrer, que plou, que no hi ha temps, que no abellix, tot això cal véncer-ho.
Sinó, per moltes cames que es tinguen, mai es podrà pretendre amb garanties la marató, prova que condensa en els seus 42,195 km tot un tractat de la vida.
No poses excuses que no tens qualitats per a fer-ho. No et demanen guanyar només acabar, i per a això et donen tot temps del món. Mig milió de persones normals i corrent fan cada any una marató. Només has de voler.
7. Per a estar sempre en forma.
L'esport forma part de la nostra societat. Un partit de tenis, de futbol, un passeig amb bici o encara que res més siga un passeig a peu per la serra obliga a disposar d'un mínim de forma física si no es vol fer el ridícul. Invitacions a intervindre en una d'estes activitats pot arribar-nos en qualsevol moment. I a vegades cal acceptar.
Quant trobarem llavors a faltar la forma que teníem de xavals! La forma física cal cultivar-la, en cas contrari se'n va.
Un mínim d'exercici setmanal, encara que només siguen dos dies, garantix no perdre-la i estar apte per a apuntar-se al que siga per molt d'improvís que arribe. I per a això, res com la carrera.
És el més senzill (un parell de sabatilles), el que menys temps porta (un ix al carrer i ja està corrent) i el que més en forma posa (treballar tot el cos i, sobretot, el cor, motor de la resistència). D'esta manera podem fer enveja al veí de davant, "que és l'important".
8. Per a comprendre als atletes.
La soledat del corredor de fons forma part del vocabulari de qualsevol persona quan vol expressar determinat sentiment. La imatge pot resultar molt plàstica, però realment només la poden comprendre els que l'hagen sentit. Esta soledat no és ni bona ni roïna, és consubstancial a qui habitualment corre.
Un corredor solitari, al marge de l'expressió èpica amb què s'utilitza, és una persona que pot paréixer egoista, introvertida, però amat totalment dels seus actes. Si ningú és capaç de fer el que ell no es va a deixar arrosseguar per la majoria. Fa el que creu que hi ha de fer, sense reparar en mitjans.
Un corredor solitari professional és l'expressió màxima del patiment, perquè es prepara per a arribar a on ningú és capaç de fer-ho. És capaç de véncer les dificultats sense que necessite altaveus que anuncien les seues proeses. Serà en la competició on traga a lluir tot el seu treball i no sempre amb brillantor, encara que li quedarà la satisfacció de saber que ell ha sigut honest i que no va poder fer més.
Corrent, sotmetent-nos a un pla complet d'entrenament, podem comprendre l'abast de l'esforç a què se sotmet els atletes. I podem comparar-ho amb el d'altres esports. Quan llegim la gesta que els futbolistes s'han sotmés a una sessió d'una hora de carrera contínua i van acabar, a més, exhaustos, tindrem, arguments per a dir que el futbol és un joc on els seus protagonistes escatimen les seues forces en quant no hi ha un baló pel mig.
9. Pel gos.
Tindre un gos és una magnífica excusa per a eixir a córrer. Si no es limita a l'obligat passeig perquè faça les seues necessitats. El gos es desfoga i passa de la resta del dia tranquil a casa. Córrer amb ell representa una doble satisfacció: disfruta ell i disfrutem nosaltres. Ens contagia la seua vitalitat i ens entreté amb els seus jocs. El dia que no el traguem ho demanarà amb la mirada, serà com si li faltara alguna cosa i ens invitara a eixir, encara que només siga mitja hora. Serà ell qui ens impose la disciplina de l'exercici diari i de veritat que no ens penedirem. Farà els papers d'un entrenador, que ens imposarà, però sense necessitat dir-nos res, eixir a trotar un poc.
10. Per a renunciar a la nostra imatge anterior.
Una vegada que es comença a córrer són tants els beneficis a curt termini, que en molt poc de temps no acceptarem la nostra imatge anterior, aquella que teníem quan no féiem res d'esport. Haurem guanyat en aparença física, salut i orde. Tot a canvi d'un estoneta diari de suau exercici. Això sí, comencem a córrer lentament, exageradament lentament. Serà el nostre cos el que ens vaja demanant marxa segons vaja millorant el nostre estat de forma. Precipitar-nos només pot provocar-nos lesions i un esgotament innecessari que trencarà la nostra moral. No donem excuses a l'organisme per a deixar de córrer. Cal ser molt constant i prudent en els inicis.
La millor manera d'acabar és començant bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada