CASTELLS EN L'AIRE.

Moltes vegades construïm castells en l'aire, pensem i preparem entrenaments i carreres que després no aconseguim que es realitzen i ens venim a baix, arribem inclús a desmoralitzar-nos, però no hem perdut el temps, perquè hem entrenat i competit amb tot el nostre entusiasme però a pesar de tot, eixe castell ha de continuar en el seu lloc no hem de dedicar-nos a destruir-lo o començar a substituir-lo per un altre no tan bonic, no devem oblidar-nos de les nostres il·lusions, el nostre castell en l'aire deu romandre en el seu lloc, cal començar a pensar que no deu estar per mes temps en l'aire, hem de revisar els nostres entrenaments, les nostres tàctiques, els nostres ritmes, en definitiva haurem de començar a construir, no un altre castell, sinó uns bons fonaments davall d'ell, i este deurà ser el nostre objectiu d'ara en avant, crear una bona base perquè nostre castell siga mes estable, mes segur i que no se'ns afone.

Doncs bé, després de La Mitja de Riba-roja, ens toca ja posar els fonaments a la què serà una gran temporada, esta setmana en què demà entrem ens toca triar el ciment i situar en el seu lloc la base d'eixos pilars que subjectaran el nostre castell, els anirem fonamentant a poc a poc, sense pressa triant bé els nostres entrenaments, tirarem el nivell amb paciència el mateix que els nostres ritmes, alçarem els pilars amb eixa escaire nova que els deixara en angle recte igual que el nostre crono que ens regulara la velocitat i així tranquils però sense parar-nos ens anirem fent amb una bona base i este estiu el nostre castell no es mourà, romandrà estable lluint tota la seua esplendor, inexpugnable a tota invasió, no serà conquistat ni es rendirà a cap Mitja, ni carrera de la Marina, i rebutjara tot tipus de desmoralització, els seus murs aguantaran totes les envestides, aguantara totes les pujades, les rebentades, les rampes, els adoloriments i les seues torres resistiran la calor i la set, així quan arribe agost i se'ns pose davant Set Aigües eixirem del nostre bell castell i conquistarem cada pujada, cada baixava, cada quilòmetre d'eixe Gran Fons.

I nosaltres igual com ens canta Alberto Cortez, intentarem “volar com les gavines”.

“Acaba aquí la historia del idiota
Que por el aire, como el aire libre,
Quiso volar igual que las gaviotas...,
Pero eso es imposible..., o no?...”