Carreres i pujades.

El dia de la Constitució ens ha brindat carreres en el Raval de Gandia, en Terra Mítica i a Alcoi i hem pujat al podi en Terra Mítica amb Máximo que ha sigut 2n en la seua categoria i 3r de la general, gran carrera sens dubte.

Máximo en Terra Mitica

En estes setmanes on tants projectes estem preparant i tantes il·lusions comencen a nàixer, és hora també de tornar als entrenaments que fa setmanes que tenim oblidats, eixos entrenaments que no realitzem quan s'acosten les competicions com per exemple els que utilitzem per a millorar la força muscular en les cames, un entrenament que normalment no es realitza quan estem competint o preparant una carrera en concret, encara que es deuria realitzar durant tot l'any, m'estic referint a les “pujades”. 

És veritat que no tots els dorsaleros l'usem, però servisca en la nostra disculpa la quantitat de circuits que tenim i que ens obliguen constantment a pujar i baixar, i que realitzem durant tot l'any. Les “pujades” és un entrenament que per ser dur li solem tindre feredat, perquè sempre tenim por de lesionar-nos, sobretot els que ja som veterans, per això utilitzem els circuits de Sant Antoni, serra de Mustalla i la “volteta” amb tanta assiduïtat, amb la intenció de realitzar un entrenament “invisible” de força.

http://www.runners.es/entrenamiento/articulo/trabaja-las-cuestas-para-mejorar-marcas/1

En realitat no ens agraden estos entrenaments perquè les nostres cames són dèbils, els nostres músculs no tenen la suficient força per a realitzar-los amb una certa comoditat,  pel que les primeres setmanes hem de realitzar-los amb atenció i més lents, i a pesar d'això continuem patint.

Este tipus d'entrenament té una paradoxa prou curiosa, mentres què és necessari per als corredors de més de quaranta anys perquè a partir d'esta edat ja es va perdent força en els músculs i és fonamental realitzar-lo, és l'edat la que augmenta el risc de lesió. Però el perill no esta en la pendent ni en la longitud sinó en la velocitat a què realitzem la pujada. Fins als cinquanta anys no hi ha cap problema amb este entrenament, una vegada passats els 50 i fins als 60, les repeticions més curtes de per exemple 100 metres no les haurem de fer a la nostra màxima intensitat sinó que un poc més lentes. Una vegada sobrepassats els 60 anys és millor que evitem les pujades curtes i ràpides i ens centrem en les de 200, 300 i 400 ja que estes es realitzen a un ritme més lent i no portem a la nostra musculatura a un esforç tan alt.

Estos entrenaments els deuríem realitzar tots els corredors ja que només el véncer la força de la gravetat ja estem estimulant als nostres músculs perquè moguen una quantitat de fibres musculars que d'una altra forma quasi mai mouríem. Com més fibres musculars un corredor aconseguisca entrenar major serà el rendiment que li traura al seu entrenament.

Tres són els circuits que més realitzem per a aconseguir unes cames més fortes, el circuit estrela sempre a sigut i contínua sent el de Sant Antoni, 3'2 quilòmetres, ja siga a dreta o esquerra segons ens interessen que les pujades siguen curtes i dures fins als 100 metres o llargues i un poc més suaus arribant als 200 metres. L'altre circuit on ens agrada realitzar este tipus d'entrenament és el de la Peña del Gat, 500 metres, que a l'estar il·luminat és el que realitzem majoritàriament a l'hivern. El de la “volteta”, 19 quilòmetres, Pego-Ràfol-Sagra-Pego, és una altra història ja que les pujades són molt llargues i les baixades també amb el que és un entrenament diferent però és dels que més ens agrada als dorsaleros. 

Realitzant estos circuits és una bona forma de fer fàcil el difícil i possible el que pareix impossible.

http://www.somesport.org/cursaraval/2016/clubs_raval16.php

Mitja d'Alcoy per relleus.

Manolo Mira y Rafa Sastre: 01:27:26-

Quarta de Marato. Alcoy.

Tania Navarro: 52: 53​

No hi ha dos corredors iguals

Si ens prenguérem seriosament la tan repetida afirmació que cada persona és única i irrepetible, hauríem de concloure, en primer terme, que tots els corredors també som diferents. I diferents en tot, també en els nostres defectes, en les nostres limitacions… i en les nostres diferències! No hi ha dos corredors iguals. Però una cosa és saber-ho i una altra viure-ho.

Carmen Sala guanyat la Mitja del Samaruc en Algemesí

Ho veiem pràcticament tots els dies només mirant al nostre voltant, sabem que tenim corredors que contínuament guanyen carreres, tenim que pugen habitualment a arreplegar trofeus, tenim a corredors que viuen intensament la carrera a peu, tenim als córrer simplement per diversió, tenim als que ho fan ocasionalment, tenim… Ho sabem, vivim i entrenem amb ells. 

I eixa relació moltes vegades se'ns fa difícil viure-la amb els nostres companys de club. I molt més difícil encara viure-ho amb el nostre grup d'entrenament que són amb els que més hem de córrer. I és que eixes diferències a vegades obliguen a uns a entrenar per davall de les seues possibilitats o a altres a esforçar-se més del compte. Encara que cada vegada ens succeïx menys ja que hem aprés a escalonar molt bé l'horari, els ritmes i les distàncies per a poder entrenar tots junts.

Són unes de les particularitats que es presenten en tots els clubs quan eixim a entrenar,  pel que hem aprés a distingir les diferències que existixen entre nosaltres i a acceptar-les, estalviant-nos prou problemes amb els entrenaments. Recordem que cada corredor és com és, té un estat de forma personal i que només mantenint-lo en el seu nivell d'entrenament podrem traure la seua millor versió. No ho oblidem.

Carmen i Màxim, els nostres representants el diumenge en Algemesí.

Estes són un dels avantatges d'un club i com més gran siga més possibilitats tindrem que les nostres diferències de forma física no les espatlem amb entrenaments que no es corresponen amb les nostres característiques, empitjorant-les.

Ens trobem amb corredors que ixen a córrer sense tindre cap objectiu especial, no tenen cap rutina establida perquè hi ha setmana que corren dos dies altres en canvi ixen quasi tots els dies, com estan dos setmanes sense posar-se les sabatilles. No es preocupen per la roba ni per les sabatilles ni per entrenaments, ni ritmes sinó que ixen a córrer quan tenen ganes. Cal tindre en compte a esta classe de corredors per a no demanar-los el que no poden donar, i saber i considerar, encara que siga obvi, que no poden realitzar alguns entrenaments que tant ens agradaria realitzar junts.

Ens trobem també amb corredors que diferencien els ritmes de carrera segons el dia que siga, trien unes distàncies i uns circuits diferents seguint una rutina que tenen preparada, tenen tot tipus de roba segons faça calor o fred, tenen uns objectius molt clars on posen totes les seues il·lusions i als que tampoc hem de demanar-los que realitzen entrenaments que no els convinguen per molt que ens agradaria córrer junts.

Carmen atenent a la premsa.

Totes estes diferències dins d'un club no sols ens agrada respectar-les, sinó, en el sentit més fort de l'expressió les venerem i les promovem amb totes les nostres forces i els mitjans al nostre abast… estiguem en un costat en un altre. En cas contrari, els estic negant la capacitat de millorar com a corredors, com eixe corredor únic i diferent que cada u és.

Les limitacions, tant les nostres com les dels altres són quelcom amb el que hem de comptar i que hem d'aprendre a respectar. És absurd, i font de problemes sense sentit, que li demane a algú el que no pot donar-me, per més que a mi em resulte facilíssim i no aconseguisca entendre com ell o ella són incapaços de realitzar-ho.

Vull deixar clar després d'este curt sermó, encara que embafós, que per a unir-se a un club de corredors no es tracta de ser un corredor més ràpid o més lent, que les nostres sabatilles siguen millors o pitjors que les dels nostres companys, o que hages participat en moltes, o en poques carreres o en cap. Es tracta de l'actitud que tingues quan ixes a córrer, de l'interés de superació i de les ganes de sentir com t'emociones quan creues una línia d'arribada i et sents satisfet. Això és el que es necessita.

“Afanya't lentament”

En estos dies de reflexió i de calma que acostumen a seguir als grans esdeveniments, i la marató ho és, i que haurem utilitzat per a recapacitar el que pensem fer en els pròxims mesos, ara que ja tenim pensat qual serà el nostre objectiu principal per a la temporada que ve i que hem localitzat diversos objectius secundaris és hora de tornar a la normalitat, cal tornar als nostres entrenaments però hem d'intentar no cometre alguns dels errors passats, si és que els vam cometre.

El principal motiu del qual es deriven la majoria dels problemes que afligixen als corredors és la IMPACIÈNCIA. Eixa dificultat que tenim per a traçar-nos metes a llarg termini. I és que si la marató és l'art de saber esperar, també ho és en el món del corredor.

És la impaciència a aconseguir els nostres objectius la que ens porta, per exemple, a negar el dolor quan correm, quan ens hauríem de detindre als primers símptomes.

Ens falta paciència quan, per exemple, correm sempre més ràpid del que és necessari per a convéncer-nos que estem entrenant ben quan hauríem de ser freds i metòdics.

No tenim paciència quan tenim pressa a recuperar-nos d'una lesió i ens entra el “síndrome d'abstinència” del corredor que ens impulsa a tornar a córrer el més ràpidament possible.

Tenim pressa, després d'una competició a tornar a córrer als mateixos ritmes quan l'aconsellable és no fer-ho fins que passen almenys un dia per quilòmetre de la distància en què hem competit.

Ens posem nerviosos i pensem que si ens prenem alguns productes abans, durant i després dels entrenaments, estos ens rendiran més i ens prenem la primera cosa que trobem. 

Són molts els exemples que podria posar per a mostrar que hem de ser prudents en les nostres decisions, ja ho haurem comentat alguna vegada, el corredor ha d'arreplegar tota la informació que puga i després analitzar les conseqüències bones o roïnes abans de decidir-se. És interessant abans de decidir-se reflexionar amb calma per a veure el bo i el pitjor d'eixa decisió. Es tracta d'analitzar conseqüències.

  Hi ha moltes formes d'enfocar una competició a la què volem acudir, per exemple podem buscar una marca personal o buscar la nostra millor marca possible en eixe moment, no és el mateix,  pel que el nostre plantejament per a preparar eixa carrera serà diferent.

És complicat? No molt. Hem de pensar el que hem de fer i comparar-ho amb el que hem fet en la competició anterior. Analitzem l'esforç que vam fer i les seues conseqüències, i el que afrontarem, i llavors haurem de valorar si podem o si val la pena el sacrifici. No cal decidir la primera cosa que ens ve al cap.

Parem-nos a observar que entrenaments ens van funcionar bé, quals van ser els que no vam poder completar o els que ens van provocar lesions, busquem que va ser el més important i el que no ho va ser i sapiem distingir-ho. I després prenguem una decisió i no ens oblidem del: “Afanya't lentament” d'August.  

Pla B

En la setmana pasada on la tranquil·litat ha predominat perquè els nostres maratonians han sabut controlar la seua ansietat i han descansat, on han aprofitat per a realitzar alguna activitat física de baix impacte donant lleugers passejos amb bicicleta o caminant, on han dormit més del compte per a recuperar-se, on han evitat córrer o si ho han fet a sigut a uns ritmes molt lents i per molt poc de temps, on han estat tranquils i sense molt de tràfec, en una setmana com esta, inclús hem participat en tres carreres este cap de setmana, Fontilles, 10K de Benidorm, Mitja Marató de Benidorm i Beniarjó.

Un cap de setmana on hem pujat al podi en Fontilles en quatre ocasions i a Benidorm una. En Fontilles ha pujat Bay per ser 2n en la seua categoria, Rafa per ser també 2n en la seua categoria, Tania per ser 2a en la seua categoria  i Tino també 2a en la seua categoria mentres que en La Mitja de Benidorm, Carmen com no podia ser d'una altra manera este cap de setmana, també 2a en la seua categoria.

http://www.somesport.org/fontilles/2016/clubs_fontilles_16.php

En el 10K de Benidorm a participat Màxim Folques amb un temps de 36' 10''.

En Beniarjó han participat també Pascual Sendra i Enrique Llambies.

Així que esta setmana on només estan entrenant els que preparen el 10K i els de La Mitja de Santa Pola i on la tranquil·litat continuara perquè els maratonians encara que ja eixiran a córrer ho faran molt suaument i per molt pocs quilòmetres, és temps per a reflexionar com afrontarem els pròxims mesos.

Tots ho sabem, que si no pensem un poc els nostres pròxims objectius el que és segur que estem fent és forjant les nostres pròximes decepcions, cal pensar el que volem fer, precisar on volem arribar i decidir com fer-ho.

I açò només hi ha una forma de fer-ho, triar el nostre objectiu i anar retrocedint fins al dia de hui i veure si és possible, i llavors omplir l'espai que tenim al mig. Planificar bé és difícil però planificar i que funcione és més difícil encara.

Generalment la nostra planificació sol acabar quan arribem al nostre objectiu i és llavors quan cal pensar en el pròxim, amb açò vull dir que encara que podem planificar a llarg termini no vol açò dir que siga un plantejament tancat i hermètic sinó que se'n va replanificant moltes vegades, tantes com siguen necessàries ja que sempre cal deixar un camí per on poder desviar-se per un temps per a després tornar a la nostra ruta.

És com viatjar amb el GPS, posem un destí, una adreça pa què el nostre navegador torne a recalcular la ruta sempre que decidim realitzar algun canvi sobre la marxa. Però hem de posar un destí. El que intentem fer amb açò és que les nostres probabilitats d'èxit augmenten i les nostres incerteses baixen.

Al planificar a llarg termini ens trobem amb la possibilitat de tindre una “via de fuga”, perquè si alguna cosa veiem que no funciona com volíem podem canviar, el que se sol denominar tindre un pla B. Sempre cal tindre un pla B ja que un pla “mor” quan es queda sense pla B.

I tindre un pla B no és complicat, el truc esta a concentrar-se en la solució i no en el problema buscant la solució més simple.  A mí sempre m'agrada posar com a exemple el següent: Quan la NASA va començar amb el llançament d'astronautes a l'espai, van descobrir que els bolígrafs no funcionarien sense gravetat (o amb gravetat zero), perquè la tinta no baixaria fins a la superfície en què es desitjara escriure.

Solució A): Resoldre este problema, els va portar 6 anys i 12 milions de dòlars. Van desenrotllar un bolígraf que funcionava: baix gravetat zero, al revés, davall de l'aigua, pràcticament en qualsevol superfície incloent vidre i en un rang de temperatures que anaven des de baix del punt de congelació fins a superar els 300 graus centígrads.

Solució B): I què van fer els russos? Els russos van utilitzar un llapis!