A no prendre la decisió de no córrer hui.
A haver pres la decisió contrària.
A Ma Mare que em va donar la idea de posar el meu peu esquerre a remull amb lejia.
A Berto per eixes llargues conversacions que tant m'han ajudat a prendre la decisió adequada.
A cada un dels 42 quilòmetres des del primer fins a l'ultime.
A les meues sabatilles velles que han fet un ultime esforç per a córrer hui.
A la frase “La marató és l'art de saber esperar” que hauré repetit 42.000 vegades i que només he oblidat en els últims 195 metres.
A haver aprofitat tota l'experiència en marató.
A ciutat de Carpi i a la seua Marató per haver-nos demostrat una vegada més que la marató no és una carrera sinó una experiència.
A Gloria Gainor i a la seua cançó “Sobreviuré” que he taral·larejat durant tants quilòmetres.
A tots aquells que amb els seus missatges al mòbil que en certa forma m'han obligat a córrer hui.
A Carmen per haver suportat i patit a un maratonià lesionat durant els seus tres llargs dies abans de la marató, ho sent.
I per ultime a tots els que saben valorar que les meues modestes 3 hores 10 minuts i 0 segons són una gran marca per a mi.
I a tu, a tu i a tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada