Fa uns anys quan preparàvem una Marató sempre teníem present el concepte de “la soledat del corredor de fons” i era normal entrenar en solitari pues estàvem moltes hores corrents sols, en canvi hui en dia la situació a canviat completament. Pero saludem primer a tots els corredors solitaris.
Ens agrupem en un club, entrenem junts, acudim a les carreres en companyia i al final quan ens decidim a preparar una Marató ho fem en companyia.
Efectivament, vivim en una societat que fa el que està en les seues mans per a impedir que estiguem sols.
Esta Marató de València ha sigut una Marató en què sempre hem estat acompanyats i no sols en els entrenaments sinó també en les nombroses tertúlies que hem realitzat, això si, sempre al voltant d'una taula.
Unes vegades acudint a Ràdio Pego a contar les nostres anècdotes i les nostres conclusions sobre la Marató , altres en els esmorzars amb el nostre inseparable carajillo i algunes vegades en sopars on combinàvem les xulles de corder amb les cerveses i acabàvem amb algun gin-tonic.
Ha sigut esta una Marató en què sempre hem estat en companyia, hem evitat l'anomenada “soledat del corredor de fons” i és que en este món que ens ha tocat viure molta gent pensa que sense els altres, no s'és ningú, res.
I si ho pensem amb tranquil·litat la soledat és el preu que cal pagar per a ser lliures i també la recompensa de la llibertat.
En la tertúlia de Ràdio Pego vam intentar donar a conéixer a tot el nostre poble la nostra afició per la carrera a peu, era intentar donar a conéixer un esport que ens ajuda hi ha viure millor i que no esta prou valorat en el nostre poble. Tots saben i aprecien un bon gol, molts saben del merite d'una cistella però molt pocs són capaços de valorar uns 10 Km. en 50 minuts i molt menys en 30, i és que és possible que eixa “soledat del corredor de fons” este mal considerada.
Moltes de les nostres autoritats municipals pensen que per ser un esport que es practica en soledat, en xicotets grups i que no ompli estadis ni pavellons no mereix tota la seua dedicació, encara que és molt possible que hi haja tanta gent corrent com practicant altres esports.
I és que el corredor per ser solitari no és necessàriament una persona privada de simpatia, calor o passió i que no li agrade relacionar-se i compartir la seua afició.
La soledat que tenim moltes vegades quan correm és com un respir i és fecunda. Moltes corrents de pensament donen valor al silenci i a la soledat com a font d'inspiració, brollador d'idees, instrument de creativitat que són condicions indispensables per a la creació artística.
Si la reunió amb altres corredors és indispensable, la trobada amb si mateix també és necessaria. El temps que estem corrent en soledat és una ocasió per a reflexionar sobre el mode de viure les nostres relacions humanes i vigilar la seua qualitat. El que viu la inevitable soledat amb serenitat descobrix al mateix temps la seua capacitat d'anar serenament cap als altres.
Però nosaltres vam viure la Marató de València en companyia i junts ens vam anar a arreplegar el dorsal i vam poder disfrutar del bon ambient que hi havia en la Fira del Corredor i és que es respirava Marató, en la Ciutat de les Arts i les Ciències els seus habitants van ser per uns dies els corredors.
L'arreplegada del dorsal en una Marató és un moment màgic que tots els maratonians deuríem experimentar perquè sempre és moment de canviar impressions, veure la zona d'eixida i la zona de meta, controlar per on ens deurem moure al matí següent i si tot això el fem acompanyats per corredors és com si la Marató ja haguera començat, són moments que alguns corredors no poden suportar per que els seus nervis es disparen i comencen hi ha segregar adrenalina el que els esgota i preferixen no experimentar eixes sensacions.
No sols de Marató vivim en Dorsal 19, les carreres a peu no es detenen i diumenge passat vam estar en la Mitja del Samaruc, i és que estem rodejats de valents, com Fernando, que es va atrevir una setmana després de la Marató amb una Mitja, i ho va fer bé, però cal recordar que les infermeries s'omplin de valents i que les lesions per sobreesforç són l'aliment preferit dels intrèpids.
Per a completar el seu entrenament també van acudir a Algemesí, Laura i David que continuen la seua preparació amb la mirada posada en Ontinyent.
Este Dijous a les huit del matí eixirem hi ha entrenar des de les Pistes, pensem realitzar entre 10 i 12 quilòmetres. Despres esmorzarem i xarrarem i ens prendrem un carajillo de rom negrita.
EL SAMARUC.
vicens pastor, fernando: 1.27.59
camps sendra, david: 1.43.20
pascual pascual, laura: 1.43.30
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada