dissabte, 19 de novembre de 2016

Maratonià, Que fas?

Tot passa, i la marató de València 2016 també passara, per a tots els maratonians haurà sigut un dia especial amb un millor o pitjor recorde depenent del resultat final, però un dia difícil d'oblidar.

El maratonià té una qualitat molt pareguda a la de moltes persones i és que no li agrada el present o almenys no viu en el present. Inclús no ha començat esta marató i està pensant en com ha realitzat  este entrenament i que puc fer per millorar-lo o està pensant en com ha d'entrenar per a l'altra marató, no se sent tranquil en el present.
Esta inquiet, no para d'analitzar el passat per a millorar en el futur, és un ser impacient sempre en la busca d'alguna cosa, sempre buscant un poc més. El maratonià és un misteri, sempre buscant una eixida per a continuar amb la carrera a peu perquè no li basta haver corregut ja cada un dels 42195 metres.
Ja sap que tindrà dies alegres i tristos, senzills i complicats, plens de triomfs i fracassos. Que difícil és entendre'l? Volguérem que fóra diferent, però sempre el veiem donant moltes voltes i més voltes al mateix tema. No deixe de preguntar-me, què seria del maratonià si no coneguera la tristesa de les lesions?, no eu se, paradoxalment vaig donant-me respostes a açò amb més preguntes.

Dins del camí en què es desenrotlla la vida del maratonià va trobant-se amb la companyia o la presència d'algunes persones especials que li ajuden en els entrenaments i en la consecució dels seus objectius, però també sentirà moments d'una terrible soledat i observara els records que han quedat impregnats dins la seua vida esportiva i es donarà compte del que en realitat necessitava.
Dins d'este camí hi ha espines que mai eixiran del seu interior, les portara sense poder-les compartir, hi haurà estreles que li assenyalaran el camí, però potser mai arribe a palpar la seua calor; hi haurà moments que sobrepassaren la seua felicitat i moments d'una gran agonia. La vida del maratonià és un pujar i baixar d'emocions, és una via perillosa però al mateix temps sol ser bella.
I és que el maratonià no és més gran per la seua marca si no per la força que es troba en el seu interior: Què passaria amb les seues il·lusions i amb els seus èxits si entre ells no hi ha un esforç? Què passaria al caure i no alçar-se? No podria conéixer l'èxit, i mai sentiria en el seu interior la tranquil·litat i l'assossec; els maratonians lluiten i aconseguixen arribar a la meta sense limitar-se en ella, la seua mirada sempre és cap avant.

De tant en tant tindrà la necessitat mirar cap arrere, però no cal retrocedir, és necessari escoltar el que ja li va succeir, tal vegada escolte un poc més profund del que troba en el seu problema, tracta d'observar al teu voltant; cada un té un univers diferent, tal vegada inexplorat o sense descobrir, tal vegada només estiga buscant i estes paraules no siguen més que una llum fugaç en la seua vida.
La marató és un procés que hem de fer germinar. Portar dins les llavors de la Il·lusió, la Confiança i la Superació. Mai exterminem eixes llavors, pel simple fet que no entenguem els moments crítics en què ens trobem.

Demà molts dorsaleros es convertiran en maratonians i fins d'ací a varios dies no seran conscients del món al què acaben d'entrar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada