Les Tres Mentides Mes Grans de l'Esport

"No és en el clamor de les multituds en els carrers ni en els crits i aplaudiments de la gent, sinó dins de nosaltres mateixos on estan la victòria i la derrota". Henry Wadsworth Longfellow.

El que succeïx este 30 de març, serà una constant durant tot l'estiu, veurem a molts corredors de Pego en totes les carreres del Circuit de la Marina, ja són quasi tots identificables per l'equipació, ja no mos deuriem d'estranyar pel seu numere, som molts els pegolins que diumenge darrere de diumenge ens traslladem a ciutats i pobles veïns per a participar en carreres, la revolució de la carrera a peu esta donant els seus fruits, la majoria de nosaltres ja tenim assimilada el seu teoria.

Si ara jo preguntara, "Per favor, els que pensen que van fallar o van perdre en la carrera del diumenge, volen alçar la mà?, cap l'alçaria.

Potser açò només indique renúncia a admetre que vam fallar, però ho dubte.
És açò el que intenta la revolució de la carrera, que tots se senten guanyadors i desitgen continuar sent guanyadors. Participar ja és guanyar. Millorar és guanyar més i l'única forma de perdre en una carrera és quan ens retirem.
L'augment del numere de corredors és un efecte d'un canvi en la forma d'entendre el món de la carrera a peu, no la seua causa.
Abans que este esport poguera aconseguir el seu increïble impuls, vam haver de passar per un canvi d'actituds. Principalment vam haver de passar de sentir-nos perdedors a decidir-nos a guanyar.
Jo mateix sóc un perdedor reformat. Quan vaig començar a córrer en els anys 80, vaig acceptar el que ara considere són les Tres Mentides Mes Grans de l'Esport:

1) no pot haver-hi victòria sense dolor;

2) només pot haver-hi un guanyador;

3) no val la pena córrer si no es pot triomfar en la carreres.
Acceptar la primera mentida és creure que córrer ha de produir esgotament i dolor tot el temps; que sempre és un treball seriós i aclaparador; que ens hem de sacrificar i castigar el nostre cos fins a posar-lo en forma; que esta molèstia es tolera només si es triomfa en la carrera.
La segona mentida implica que un segon lloc no significa res; que només la persona que acaba en primer lloc té dret a ser feliç.
La mentida número tres diu que aquell al que el dolorós esforç no li siga gratificat amb primers llocs o la raonable perspectiva d'aconseguir-los, ha d'eixir-se d'este esport; ser un espectador dels més ràpids i que estan en millor condició física.
Quan este esport vivia recolzat en eixes mentides, com molts altres esports continuen vivint, no molta gent corria. Si fa 20 anys els haguérem preguntat a un grup de corredors: "Quan penseu deixar-ho?" la majoria hauria respost "En quant deix de millorar".
Si ahir haguérem fet la mateixa pregunta a tots els nostres pegolins, sobre quan pensen retirar-se la majoria respondria sense vacil·lació: "Mai?".

És mes estic segur que temen que una lesió li faça posar fi a la seua carrera esportiva.
Esta actitud mostra el canvi tan radical que ha tingut la carrera a peu, en les nostres idees sobre les carreres i el seu entrenament.

Córrer a peu a passat de ser dolorós a ser agradable, hem passat de ser admiradors d'herois a ser els nostres propis herois, participar en carreres ha deixat de ser una part asencial per a convertir-se en una cosa col·lateral.
Hem aprés que este esport és massa bo perquè ens danye, massa bo perquè pertanga només als corredors d'elit, massa bo per a deixar-lo quan les nostres marques deixen de millorar.
Ara estem en posició de córrer amb poc dolor, però qui pot dir que no estem guanyant? Estem en condició d'acabar molt arrere en les carreres, lluny dels primers, però ningú pot dir que no siguem guanyadors.

Els que correm per diversió volem córrer sempre, i esta és la nostra major victòria.
Hui tenim un grup de prop de 50 corredors que no pensen a acabar, una temporada, un circuit o una marató per a deixar de córrer sinó que estem buscant excuses per a eixir a córrer i anar a participar en carreres, sempre esperant passar-ho bé, i és apartir d'ací on entra el Club, per a encarregar-se sol de posar-los en contacte ja que quan hi ha corredors amb esta mentalitat només falta un xicotet impuls per a formar un grup per a eixir a córrer, xarrar de carreres, en fi tindre l'opció de passar unes hores disfrutant del que ens agrada, la carrera a peu.
En el nostre club, tenim tots els ingredients principals, com els bons circuits per a córrer, tenim pistes d'atletisme, tenim bon clima, bons bars on poder prendre'ns les cerveses i poder xarrar d'entrenaments, també bons corredors on poder-nos mirar i aprendre els molts trucs que existixen, però tot açò cal combinar-ho bé, perquè ens isca un bon guisat, i també pa això tenim bons cuiners, que si no es passen en la sal, segur que disfrutarem amb la carrera a peu.