Pla B

En la setmana pasada on la tranquil·litat ha predominat perquè els nostres maratonians han sabut controlar la seua ansietat i han descansat, on han aprofitat per a realitzar alguna activitat física de baix impacte donant lleugers passejos amb bicicleta o caminant, on han dormit més del compte per a recuperar-se, on han evitat córrer o si ho han fet a sigut a uns ritmes molt lents i per molt poc de temps, on han estat tranquils i sense molt de tràfec, en una setmana com esta, inclús hem participat en tres carreres este cap de setmana, Fontilles, 10K de Benidorm, Mitja Marató de Benidorm i Beniarjó.

Un cap de setmana on hem pujat al podi en Fontilles en quatre ocasions i a Benidorm una. En Fontilles ha pujat Bay per ser 2n en la seua categoria, Rafa per ser també 2n en la seua categoria, Tania per ser 2a en la seua categoria  i Tino també 2a en la seua categoria mentres que en La Mitja de Benidorm, Carmen com no podia ser d'una altra manera este cap de setmana, també 2a en la seua categoria.

http://www.somesport.org/fontilles/2016/clubs_fontilles_16.php

En el 10K de Benidorm a participat Màxim Folques amb un temps de 36' 10''.

En Beniarjó han participat també Pascual Sendra i Enrique Llambies.

Així que esta setmana on només estan entrenant els que preparen el 10K i els de La Mitja de Santa Pola i on la tranquil·litat continuara perquè els maratonians encara que ja eixiran a córrer ho faran molt suaument i per molt pocs quilòmetres, és temps per a reflexionar com afrontarem els pròxims mesos.

Tots ho sabem, que si no pensem un poc els nostres pròxims objectius el que és segur que estem fent és forjant les nostres pròximes decepcions, cal pensar el que volem fer, precisar on volem arribar i decidir com fer-ho.

I açò només hi ha una forma de fer-ho, triar el nostre objectiu i anar retrocedint fins al dia de hui i veure si és possible, i llavors omplir l'espai que tenim al mig. Planificar bé és difícil però planificar i que funcione és més difícil encara.

Generalment la nostra planificació sol acabar quan arribem al nostre objectiu i és llavors quan cal pensar en el pròxim, amb açò vull dir que encara que podem planificar a llarg termini no vol açò dir que siga un plantejament tancat i hermètic sinó que se'n va replanificant moltes vegades, tantes com siguen necessàries ja que sempre cal deixar un camí per on poder desviar-se per un temps per a després tornar a la nostra ruta.

És com viatjar amb el GPS, posem un destí, una adreça pa què el nostre navegador torne a recalcular la ruta sempre que decidim realitzar algun canvi sobre la marxa. Però hem de posar un destí. El que intentem fer amb açò és que les nostres probabilitats d'èxit augmenten i les nostres incerteses baixen.

Al planificar a llarg termini ens trobem amb la possibilitat de tindre una “via de fuga”, perquè si alguna cosa veiem que no funciona com volíem podem canviar, el que se sol denominar tindre un pla B. Sempre cal tindre un pla B ja que un pla “mor” quan es queda sense pla B.

I tindre un pla B no és complicat, el truc esta a concentrar-se en la solució i no en el problema buscant la solució més simple.  A mí sempre m'agrada posar com a exemple el següent: Quan la NASA va començar amb el llançament d'astronautes a l'espai, van descobrir que els bolígrafs no funcionarien sense gravetat (o amb gravetat zero), perquè la tinta no baixaria fins a la superfície en què es desitjara escriure.

Solució A): Resoldre este problema, els va portar 6 anys i 12 milions de dòlars. Van desenrotllar un bolígraf que funcionava: baix gravetat zero, al revés, davall de l'aigua, pràcticament en qualsevol superfície incloent vidre i en un rang de temperatures que anaven des de baix del punt de congelació fins a superar els 300 graus centígrads.

Solució B): I què van fer els russos? Els russos van utilitzar un llapis!

Eixa sabatilla que ens farà volar

Vist el vist, no ens queda més remei que escriure un poc sobre les sabatilles per a córrer i la seua importància.

I és que molt han canviat els temps des que els atletes grecs corrien descalços en aquells primers Jocs Olímpics. Hem anat avançant en matèria de calçat; per mencionar un exemple, en el segle XIX, uns entrenadors anglesos van idear les primeres millores: fixar en les soles de les sabatilles unes xicotetes tires per a la seua adherència. Era el principi d'una carrera que buscava millorar el rendiment esportiu.

Hui en dia, les grans marques, s'han encarregat d'investigar nous materials i formes, no sols en sabatilles sinó també en roba per a competir com en el cas dels trages per a velocistes que són capaços d'adaptar-se a les corbes per a optimitzar el rendiment; donant-los -com a un auto esportiu- l'avantatge d'una estructura aerodinàmica.

Hem vist també infinitat de corredors en estes Olimpíades, i t'hauràs preguntat: com és que no se'ls nota la humitat en la seua roba quan corren?, és més, ni tan sols se'ls arruga. Perquè deixa'm dir-te que es poden conservar impecables gràcies a què utilitzen vestits que els permeten una sudoració lliure; inclusivament, mentres més s'eleve la temperatura del seu cos, les seues robes oferixen més ventilació per a refrescar-les.

Tecnologia pura! Estes teles tenen un valor incalculable per a l'esportista perquè s'encarreguen de protegir-lo i de brindar-li frescor o calor depenent del que necessita.

Des que la tecnologia es va apoderar de l'esport, els gimnasos, les pistes i tot aquell lloc que usen els atletes es veu ara ple de computadores, sensors, càmeres digitals i de qualsevol aparell que ajude al desenrotllament dels corredors, sense que estos beguen, inhalen o s'injecten cap tipus de compost, sense que facen ús de substàncies prohibides que l'única cosa que fan és perjudicar la seua salut.

En estes pràctiques no s'usen productes químics, sinó només reaccions físiques; com per exemple, usen un habitació de clima artificial anomenat cambra hipóxica, una espècie de tenda de campanya que en el seu interior reduïx la pressió ambiental i simula les condicions a què s'enfrontarien els esportistes si entrenaren a una gran altura.

I així podríem citar i citar exemples… El món de la carrera a peu ha tingut un gran creixement; però sobretot, s'ha desenrotllat un especial interés en tot el que este relacionat de córrer més ràpid.

I ni parlar ja dels avanços en la medicina esportiva que recolzada en tot el que la tecnologia oferix, és capaç de previndre i de curar lesions que fa uns tots els anys hubieran deixat que fóra a la majoria dels atletes.

En l'alimentació també s'han observat grans avanços ja que al conéixer la composició científica dels aliments i com reaccionen bioquímicament amb el cos humà, els nutricionistes han aconseguit desenrotllar dietes adequades per a les metes específiques dels atletes. La nutrició d'alta tecnologia, ha aconseguit que algunes companyies fabriquen aliments, begudes i suplements energètics per a la majoria de situacions i d'esportistes.

Pensa en qualsevol esport i veuràs implementada tecnologia per qualsevol lloc; el que siga, per més rar i estrany que parega. Però no sols la tecnologia va aplicada a l'atleta, també els mètodes per al mesurament de temps, classificacions i de distàncies; tot açò ha fet que els criteris de desempat siguen nuls. Hui en dia, hi ha dispositius que mesuren els resultats de les competències amb un 99.99% de precisió.

I clar les sabatilles no es podien quedar arrere i hui tenim una àmplia gamma de sabates així que l'elecció es fa sovint difícil. Les marques lideres fabriquen amb un alt nivell de qualitat i amb models que es diferencien molt dels que fabricaven fa uns anys, tots d'una qualitat increïble.

Com és possible que hi haja corredors que rebutgen categòricament un model i que altres pensen que és la millor sabatilla del mercat?. No és estrany trobar-nos amb estes situacions en les nostres conversacions.

Hui en dia no podem afirmar que un model de sabatilla este fabricat millor que un altre o que una marca no fabrica bé les sabatilles de córrer. La bondat d'una sabatilla de córrer no depén només del tipus de sabata, l'estructura i els materials que la componen.

Pot ser que una sabata siga ideal per a mi i molt roín per al meu amic, perquè tenim característiques tècniques especials. Per exemple, si assumim que els dos tenim una xafada neutra, i per tant no necessitem sabates especials per a estabilitzar el contacte del peu en el sòl, les diferents sensacions que tenim quan usem un mateix model dependrà del grup de músculs que participen principalment en la carrera.

Si un de nosaltres utilitza molt els quàdriceps quan corre sentira unes males sensacions si utilitza unes sabatilles que tinguen una sola baixa en el taló i que en la part mitjana no siguen molt flexibles.

Si quan correm tenim el punt de gravetat molt baix o siga som dels que pareixem que correm assentats, una sola alta en el taló ens ajudara a alçar el maluc pel que mourem el centre de gravetat lleugerament cap avant pel que els nostres cuixes es veuran lleugerament descarregats fent que les nostres pantorrilles ens ajuden més en la fase d'espenta del peu.

Però, tindríem males sensacions si fóssem corredors que tenim una bona mecànica de carrera i la nostra sabatilla tinguera una sola massa alta en el taló el que a l'avançar el nostre centre de gravetat cap avant ens obligaria a tindre sempre els nostres panxells en tensió pel que ens cansaríem més.

A més, el corredors que quan corren espenten molt amb els turmells, els peus no se senten còmodes amb sabatilles molt blanetes i elàstiques ja que ells ja amortixen molt bé i se'ls carreguen les cames, és el que ens succeïx quan correm en la pista amb sabatilles amb molta amortiguació, que ens cansem abans i no ens sentim còmodes.

Com podeu comprovar hi ha molt més que esbrinar que si som pronadors, supinadors o el nostre córrer és neutre per a triar les nostres sabatilles.

Com veieu, no és fàcil establir quina és la millor sabata per a córrer ja que davant de les nostres bones o males sensacions és molt difícil esbrinar els motius.

Generalment si seguim la nostra experiència i ens deixem aconsellar per un bon professional aconseguirem després de moltes proves trobar eixa sabatilla que ens farà volar.

Si som fans d'una marca o de un model el deurem seguir fins que en el passar dels anys ens veurem obligats a canviar perquè la nostra mecànica de carrera ho farà també i passarem per temporades que no trobarem eixa sabatilla perfecta però és el que té este món de la carrera a peu que és un "sense parar".

Per cert Nike ja ha provat el nou sistema per a les sabatilles de carreres de fons, les va provar l'americà Galen Rupp en la final del 10K de l'Olimpíada de Rio però no quan va córrer la marató, i l'esta perfeccionat l'equip d'atletisme de la Universitat d'Oregon, encara que no eixirà a la venda fins a l'Olimpíada de Tòquio on serà l'estrela de Nike. 

Com veieu les marques de sabatilles no es detenen o el que ens obliga a estar sempre atents.

10K qüestió de joventut

Encara que puga paréixer que ens oblidàvem del 10K de València no és així, l'hem deixat per al final perquè es tracta d'una distància més comuna i més popular, si entenem per popular que és practicada per més corredors i que compta amb infinitat de carreres en el transcurs de l'any.

No obstant això els deu mil metres esta emmarcada en l'àrea de fons dins de l'atletisme i vistes les distàncies que tenim per davall no hauria de ser tan popular si entenem per popular que està a l'abast físic de més gent. És més fàcil córrer els 100, 200, 400, 800, 1500, 3000 o els 5000 metres que són les distàncies que es recorren en la pista que no els deu quilòmetres i no diguem res de la marató.

Si mirem les distàncies de les carreres populars nos en adonarem que una gran part estan al voltant dels deu mil metres, encara que un altre tema seria perquè raó la majoria de corredors no es dediquen a distàncies molt més curtes. Però com diem moltes vegades ací, això ja serà una altra història.

Tornem al nostre 10K de València, Dorsal 19 va estar molt ben representat, 8 dorsaleros, entre ells les dos millors classificacions de tot el cap de setmana i curiosament els més jóvens.

Nestor va aconseguir la tercera posició en una categoria molt competitiva com és la de júnior masculí i Tania aconseguia un octau lloc en una altra categoria també molt complicada la promesa femenina.

Estes dades els podríem deixar ací i ja esta, però cal insistir un poc, perquè després de realitzar tres entrades en este blog parlant de la marató i dels seus protagonistes resulta que els verdaders triomfadors del diumenge passat van ser Tania i Nestor. Tal vegada perquè la marató és una carrera més èpica o per que el 10K queda eclipsat per la gran quantitat de corredors de la marató la qüestió és que no se li ha donat la importància que es mereix, només veure els registres dels guanyadors és per a espantar-nos. 28 minuts i 49 segons en hòmens i 33 minuts i 53 segons en dones.

Les marques dels nostres jóvens corredors també són perquè ens reboliquem en les nostres cadires, Tania va aconseguir baixar còmodament de 50 minuts i Nestor de 40 minuts, números que per ells mateixos no ens diuen molt però si veiem les edats podem imaginar que hi ha molt de camí per recórrer.

Es diu i pot ser veritat que viure és fructificar i no simplement avançar i envellir. La vida és apostar decididament quan s'és jove, i mantindre i millorar eixa aposta quan es madura. I cap llavors preguntar-se: amb eixa edat i eixes marques a on poden arribar? Per tant a disfrutar molt de la carrera a peu.

És veritat que no basta de somiar durant la joventut, perquè eixos somnis poden quedar en projectes, però qui no somia mai, qui es limita només a la constatar la dificultat, qui sempre es jacta de ser molt realista i considera ingenus a tots els que aspiren a millorar, eixos no es donen compte probablement que l'enemic principal el porten dins, en la seua vulgaritat i en la seua incredulitat.

Que poden arribar a ser bons i grans corredors, clar que si! Però m'he adonat que he de canviar les meues peticions. Sé que van a trobar-se innumerables dificultats i que, per tant, els meus desitjos que les dificultats no ocórreguen, seran ingenus. És cert que la vida és molt més que córrer i que saber-se limitat i vulnerable és part important d'un bon corredor, que ha de saber reconéixer la seua fragilitat, que no la nege, que sap anomenar-la pel seu nom sense enganyar-se.

Els corredors jóvens estan en el millor moment per a crear uns forts fonaments sobre els quals construir tota la seua vida esportiva i no tan esportiva, l'esport ha de ser i és un factor de desenrotllament tant psíquic com físic per al jove, però pot tindre conseqüències molt negatives si és practicat en excés, o en contra de la seua voluntat.

Tot açò pot paréixer obvi però és d'una importància capital, ja que quan mirarem com haguérem volgut que transcorreguera la nostra vida com a corredors nos en adonarem que no és tan important trobar un camí que ens porte fins a les més altes cimes com trobar el nostre propi ritme per a caminar per tots els camins que ens n'anem a anar trobant.

Sí, busquem. Tots nosaltres anhelem un món sense límits, una vida en què res vaja malament, un lloc en què no hi haja tensió ni frustració. Però això mai es dóna. No hi ha tal lloc.

Tenim bons corredors jóvens, que els agrada la carrera a peu, esperem que la disfruten per molts anys i per molts quilòmetres i si els arriben els triomfs doncs bé però si no, que disfruten veient com els dorsaleros es delecten veient-los córrer, esta també és una gran recompensa.

10k

VERCHER MORELL, NESTOR ; 0:39:030:38.

MAS SISCAR, FERRAN; 0:47:470:47.

RAFA SASTRE: 0:47:570:47.

NAVARRO AGUD, TANIA; 0:47:570:47.

LLIDO LLORET, CRISTIAN; 0:48:180:47.

TORRE DE MIGUEL, FELIPE; 0:53:000:51.

BOLTA MIRALLES, RAQUEL; 1:04:101:00.

MARIA GARCIA; 1:04:120.

Dorsaleros generosos.

Ens queden algunes coses que comentar sobre la marató de València, no hem dit res dels guanyadors que per cert les dones van realitzar la millor marca que sa realitzat a Espanya i que per tant és també rècord de la carrera, ni hem dit la quantitat de corredors que van participar però de moment continuarem amb els dorsaleros i deixarem per a més avant eixos temes. 



Hi ha els que pensen que divertir-se en una carrera consistix només a participar i aixi passar a formar part dels protagonistes de la carrera, no obstant això, un corredor pot anar molt més enllà de ser el protagonista, pot ajudar als protagonistes a aconseguir els seus objectius, i en Dorsal 19 vam tindre en la marató de València tants dorsaleros que van participar en eixes labors d'assistència i de guia com a verdaders protagonistes.

El córrer que tant ens agrada i que ens permet moltes hores de diversió pot emportar-nos a que ens concentrem tant en els nostres objectius que ens oblidem dels altres corredors, convertint-nos en “dependents” de la carrera i si arribem ací, a això no se li pot anomenar diversió.

Si no tenim atenció, és fàcil que ens anem aïllant, per això és tan important per al corredor participar en les il·lusions dels altres, és important que ens sentim participes dels èxits dels nostres companys pa què el nostre món de la carrera a peu siga complet.

No s'en altres clubs, però en Dorsal 19 la majoria dels corredors se senten encantats de deixar el protagonisme als seus companys per a desprendre's de les seues aspiracions i per unes hores concentrar-se en els altres.

Si mirem les fotografies dels nostres corredors en la marató de València nos en adonarem que la gran majoria d'ells estan acompanyats i ens costara esbrinar, llevat que els coneguem, qui acompanya a qui. És veritat que no tenim el nivell suficient en els nostres corredors per a poder donar “una mà” als més ràpids, però es fa tot el que es pot perquè cap dorsalero se senta sol en la marató, sobretot en la de València.

Podria fer ara una llista amb tots els que van córrer tota la marató o una gran part d'ella ajudant als seus companys, però trencaria una gran part de l'encant que representa el desprendre's del protagonisme per a donar-li'l als altres.

Pareix una tasca fàcil acompanyar a un altre corredor però açò ens succeïx si ho mirem des d'un punt de vista distant, perquè córrer una marató a un ritme un poc més lent del que es podria realitzar representa molts mesos d'entrenament ja que no es posa un les sabatilles i es corre 42195 sense entrenar per molt baix que siga el ritme. No acompanya ningú el seu company durant mitja marató si no esta segur de poder mantindre amb seguretat eixe ritme, cal entrenar. Molts dels nostres companys acostumats a les voltes a peu han hagut de realitzar un esforç per a mantindre ritmes pròxims als seus durant més de 15 quilòmetres i això no és un passeig.

Hi ha també una responsabilitat que cal assumir, una “llebre” no pot fallar ni pot donar la sensació al seu company que té dificultats per a mantindre el ritme, tots hem vist llebres patir tant com a qui acompanya i a més la marató de València ens dificulta molt eixa labor, perquè el 10K ens obliga a haver de triar, perquè són molt pocs els que poden realitzar les dos carreres pel que alguns han d'oblidar-se de córrer la seua 10K a canvi de fer de “llebres”.

En fi, tenim sort en Dorsal 19 de tindre tants corredors generosos que oferixen el seu esforç gustosament als altres, a primera vista este valor pareix tan trivial i sense importància que no el valorem com es mereix però ajuda al nostre club a convertir-nos en corredors més altruistes i generosos, brindant un millor ambient en les nostres relacions.
Ens queda ja només parlar del 10K una carrera que no esta oblidada perquè allí es van aconseguir les millors classificacions dels dorsaleros, a saber un tercer i un octau lloc, però això ja serà demà

El paisatge de la marató en Dorsal 19.

Hem parlat tant de la marató i dels maratonians que tots els nostres testimonis ja estan molt llegits i no obstant això continuem parlant i escrivint sobre la marató en un intent d'englobar en un sol argument tot el món de la marató.

       Però no podem, perquè cada maratonià té la seua pròpia història, amb el seu inici i la seua forma de desenrotllar-se. En la marató de València ficats dins de tota la multitud de corredors es trobaven 13 dorsaleros participant d'una forma directa en la carrera, encara que van ser molts més dorsaleros els que van participar en la labor de llebres i donant tot tipus de suport, del que escriurem més avant.

       Per tant ens trobem davant de 13 històries que es desenrotllen en un mateix escenari, els 42195 metres, 13 aventures que es desemboliquen de forma diferent encara que paral·leles, històries que comencen amb un mateix argument en busca d'un mateix objectiu i que segons van passant els quilòmetres van mostrant les seues diferències i particularitats fins a anar mostrant que la “soledat del corredor de fons” no és només una pel·lícula i que cada corredor ha d'enfrontar-se en solitari amb la marató.

       És en la part final de tota marató quan cada corredor es va quedant només amb les seues forces és on comença a formar-se el caràcter i la forma de ser del maratonià, eixos últims quilòmetres quan ningú li pot alleujar el dolor físic és quan el maratonià desconnecta la seua ment del seu cos i comença a viure una història paral·lela a totes les que es desenrotllen al seu voltant.

Les llebres, els companys, els espectadors intentaran que s'oblide del seu cos, intentaran distraure'l perquè no siga conscient que el seu organisme ha arribat al final de les seues forces i a pesar de tot ell sap que ja només la seua ment és l'encarregada de portar-lo a meta i per això plora, riu, s'emociona, besa, abraça quan arriba a meta perquè sap que ha realitzat quelcom que està més enllà del seu cos, més enllà d'allò humà, ha consumat un acte diví.

I ara queda el narrador condemnat només a contar la freda història dels números de cada un dels 13 dorsaleros, una història de marques, parcials, ritmes i objectius complits una narració que només pot arribar a contar que quilòmetre baixa el ritme, quan se li escapa la possibilitat de realitzar tal marca, quan camina, quan accelera… Un relat que només pot aconseguir a analitzar les fotografies i intentar endevinar el que hi ha més enllà, un relat incomplet.

 De que em servix escriure la marca de Joan Pons sinó no narre que hi ha darrere d'eixe somriure, sinó descric el que va veure la seua família en els seus ulls quan es van trobar, només puc felicitar-lo per haver aconseguit el seu objectiu i haver acabat la seua primera marató i acabar ràpidament la seua història perquè no endevine el que va sentir durant la recta de meta, és que esta història de moment es incompleta.

Com incompleta deixaré la de Jose Rodriguez perquè només se la seua marca només se que el felicite per haver-hi acabat la seua primera marató, només intuïsc el patiment de la part final però i eixa altra història que es desenrotlla en els quilòmetres finals acompanyat per la seua família, una història que mereixeria ser contada.

Com narrada també hauria de ser la de Rosa Bolta una esportista acostumada a la competició, acostumada a patir i que s'enfrontá a un nou repte en la seua vida, una història on hi hi haurà diferències i xoc d'experiències amb altres esports però una història que Rosa coneixerà incompleta si no coneix l'altra marató, la marató que van experimentar i van patir els seus pares i la seua germana.

La història de Vicent Arbona és una narració que té el seu clímax en els dies anteriors, la verdadera història de Vicent, on esta tot el suspens de tota la seua marató no esta en els 42195 metres sinó Per què compre un dorsal a ultima hora?, Quin motiu eixa reacció? Eixes respostes són una de les millors històries d'esta marató de València, els 42195 metres és només l'epilogue. 

Linda Blanco, la seua història més enllà dels freds números és més que una història, ho vaig dir alguna vegada una història que mereix ser escrita i que sobretot mereix ser llegida passa a convertir-se en llegenda, i la primera marató de Linda passara a ser “llegenda”, perquè mereix ser coneguda i contada, perquè resumix tot l'esforç i sacrifici que ha de fer un maratonià per a no sols córrer una marató sinó per a entrenar-la. La narració dels mesos de preparació amb els seus entrenaments, el seu marit, els seus fills i el seu treball es convertiria en un “best seller”. Danya que no sàpia jo escriure-la.

I la història de Tony Woodall, Què cal contar? Quin estil de novel·la sería? Si hi ha un maratonià en Dorsal 19 que siga més…, més…, més…, eixe és Tony. La història dels seus 42195 metres no és una història és un conte per a xiquets. La història que mereix ser contada de la marató de València de Tony esta en el seu entrenament, el seu sistema, la seua alimentació, la seua hidratació, en la seua organitzada vida social per a poder complir amb tot i el sacrifici que ha de realitzar per a conjugar un sistema d'entrenament amb la seua vida laboral i familiar. És una història que una vegada escrita es convertiria en un llibre de culte per a tots els maratonians que pensen que l'entrenament de la marató només és sacrifici i esforç.

Arribem en este camí ascendent a través dels nostres maratonians a Raul Tamarit, bé, he tingut la desgràcia de no haver estat present ni haver-hi pogut seguir els entrenaments per a esta marató dels corredors de Dorsal 19, amb la qual cosa no he pogut seguir el naixement i creixement d'un maratonià, perquè la història de Raul en esta marató no és ni tan sols el primer capitule de la història de la seua vida com maratonià sinó que és el prologue, és la introducció al que serà una llarga història de maratons. No és que la seua primera marató no meresca ser elogiada, que ho és, però prompte quedara eclipsada i d'ella només quedara eixe part no material que va més enllà dels números. Un bon principi sempre prepara una bona història.

En este lent pujar per la classificació ens trobem amb el primer “pes pesat”, amb un clàssic de la marató de Dorsal 19, Enrique Llambies, la tornada a la marató, un lloc de què no deuria haver-se anat, fa més gran a Dorsal 19, un maratonià tan pur i tan sòlid no pot tornar a oblidar-se de la marató, el nous i els futurs maratonians de Dorsal 19 el necessiten. Enrique és eixe llibre que sempre cal saber on esta en la biblioteca, ha tornat i esperem que siga per a quedar-se perquè sinó la biblioteca de Dorsal 19 estaria incompleta.

Un escaló més amunt ens trobem amb un altre clàssic, el meu preferit, Vicent Sendra, un llibre que no és el millor enquadernat, ni el que té el millor paper, ni la millor presentació, però és “el meu llibre”, el  que més llig i el que més consulte. Per això parlare poc d'ell, quasi res, perquè amaga la majoria de les claus d'un bon maratonià i me'l guarde per a mi. És el meu secret i ha de ser mostrat molt a poc a poc.

Passem ara de “del meu secret” a un “secret a veus”, Nando Sendra, tots sabem que serà un gran corredor, ja ho sabíem i no fea cap falta que correguera la seua primera marató diumenge passat amb una gran marca perquè ho sabérem, i pot arribar a ser un gran maratonià, la seua història a de ser escrita amb molta atenció, amb molt de tacte, triant molt bé les paraules, els temps, perquè el seu particular estil de córrer ha d'anar acoblant-se a les llargues distàncies a poc a poc. La seua gran marca mereix una atenció i un cuidat especial.

En este ascens hem arribat ja a una altura on ja ens falta l'aire, no hi ha el suficient oxigene i les nostres reflexions poden començar a quedar-se curtes, i és que hem arribat a Tino Navarro. Tino ha anat escrivint la seua història hi ha base de cisell, ha anat esculpint la seua obra com un escultor, donant xicotets colps a una peça de marbre que fa anys no s'esperava arribar a ser una obra perfecta. Perquè la marató de València que ha corregut Tino és la culminació d'una obra d'art perfecta, única i sense cap defecte. Mireu, quan Miguel Ángel acaba d'esculpir el Moisés queda tan meravellat de la seua perfecció que no es va poder resistir a donar-li un colp en el genoll i cridar-li; “Ara, Parla!”. Però el Moisés no li parla a Miguel Angel i contínua callat i de marbre. Però quan Tino acaba la marató de València i mira l'obra que havia construït, li parla, i li parla perquè ara era ja perfecta. Li parla perquè era viva i era perfecta. M'enteneu. Compreneu perquè l'obra de Tino cobra vida, perquè pa que tota vida humana siga perfecta ha de sentir dolor, ha de sentir el fracàs, l'objectiu no complit, la marca per primera vegada no realitzada. No es pot estar completament viu sinó has tingut una experiència de dolor. Igual que no es pot arribar a ser un maratonià perfecte fins que no has hagut de passar una marató dolorosa, fins que no has sentit com cada metre de cada un dels últims quilòmetres de la marató són un malson. Ara Tino és un maratonià perfecte.

I d'una escultura perfecta, a una altra obra perfecta; Màxim Folques, el nostre millor corredor, el corredor que tots voldríem ser quan fórem majors. L'espill maratonià en el que tots ens voldríem veure reflectits, ho té tot. Ha aconseguit les millors marques, ha realitzat les millors carreres i també ha portat a molts dels seus companys als seus màxims nivells. La seua marató de València sent acompanyant fidel de Tino, sentint com propi el patiment alié en una labor callada, sense escarafalls, plena d'afecte i de tendresa, veient com a quilòmetre a quilòmetre s'allunyava més l'objectiu previst i no podent fer una altra cosa que posar bona cara a la mala cara de Tino, donar animo on només hi hi ha desànim, en fi una marató amb un desgast psicològic equiparable al desgast físic, un esgotament mental que en els últims quilòmetres s'unix a una mecànica de carrera que no és la teua i que provoca un cansament a què no s'esta acostumat, una història que ja saps diversos capítols abans d'acabar que no va hi ha tindre un final feliç i un drama de què no sent el protagonista principal compartixes tots els seus pesars. Però açò és el que fa gran a un maratonià, el que fa que molt pocs corredors puguen i s'atrevisquen a fer seua la marató del seu company.

I arribem per fi a la part més alta de la nostra classificació, una altura que esta per davall de les tres hores, una marca que val més per qui l'ha tornat a fer que pels seus freds números i és que Carlos Siscar Bay ha tornat.  La història de Bay en la marató no pot estar en un llibre sinó que és una enciclopèdia formada per diversos toms, toms que es podrien dividir en categories, i on es pot trobar des de la novel·la negra, la ciència-ficció, comèdia, novel·la de cavalleria, romàntica, d'aventura, terror, drama, fantàstica i és possible que alguna del vell oest. I és que hi ha on triar perquè amb els seus 57 maratons podem trobar de tot. Un dels toms més voluminós podria ser el de novel·la fantàstica i romàntica on les seues innumerables marques personals omplirien relats de les seues millors carreres, encara que el tom dedicat a les lesions ocuparia també una part molt important de la seua història perquè si algun maratonià sap del que signifiquen les lesions en un maratonià este és Bay, i si algun maratonià sap com recuperar-se de les lesions també és ell i si volem aventures dins de la marató que millor que fullejar algunes dels seus maratons amb emocionants contratemps de qualsevol tipus i forma amb parades també de qualsevol tipus i forma, i és que quan Bay comença una marató mai es pot saber que estil se'n va hi ha escriure i les seues novel·les de cavalleries on agafa l'estendard de les 3:30 o el de 3:15 o el de 3:00 i es llança al camp de batalla de la marató seguid per centenars de seguidors en busca d'una victòria sobre la marca personal. I és que Bay és una enciclopèdia de marató que deuria estar en l'estanteria de tot maratonià i si buscares alguna cosa en ella i no ho trobares no és una falta és que no existix en marató.

En fi, acabe esta llarga entrada en què he intentat pintar un paisatge de la marató en Dorsal 19, on he posat un poc de cada maratonià en ell i on per molt bé o per molt mal pintat que estiga cal ser conscients que estarem mirant un quadro d'un paisatge, no un paisatge. Per a veure un paisatge no cal mirar un quadro cal eixir, cal ajuntar-se amb els dorsaleros, reunir-se amb ells i així tal vegada podem admirar el paisatge de la marató en Dorsal 19.

Per hui és suficient.

Llavors amem la marató.

Tènia que arribar el dia, no podia ser d'una altra manera, la tan desitjada per uns i volguda per altres arribá. La Marató de València ja s'ha corregut i com tota marató és més fàcil desitjar-la que voler-la. 

En Dorsal 19 desitgem la Marató de València i volem la Marató, no és el mateix. Desitjar és més superficial i immediat, córrec una marató i ja esta. Voler és més profund i llunyà, necessite córrer una marató. Aquell veu al curt termini, amb mirada curta per a provar, perquè no li ho compten. Este veu al llarg termini, amb una visió allargada, extensa, espigada, que se situa en els veïns del futur.

Veieu la diferència, desitgem la Marató de València perquè volem la Marató.

Desitgem la Marató de València perquè és una bona opció per a convertir a un corredor en maratonià, on poder introduir i captivar amb arguments positius tot el que representa la marató i així entusiasmar i seduir amb el que es viu i se sent corrent a València.

La majoria dels dorsaleros que volen i amen la marató l'han coneguda en la Marató de València, com enguany que també han tingut el seu baptisme de foc, Linda, Rosa, Nando, Raúl, José i Joan. 6 dorsaleros que tal vegada ja amen i volen la marató i que tal vegada ja hagen deixat arrere eixa agitació, eixa gana, eixe anhel, eixa ànsia i eixa apetència per conéixer i experimentar per primera vegada una aventura.

És fàcil que alguns d'ells ja formen part d'eixe grup de dorsaleros que com Bay, Vicent Sendra, Vicent Arbona, Enrique, Tino i Màximo ja corren la marató per que els motiva a ser millors, perquè els eleva cap a plans superiors perquè busquen vivències més profundes.  Ací entra de ple ja la voluntat, eixa peça clau que els fa capaços de renunciar a la immediatesa pel llunyà, capacitat per a ajornar la recompensa d'altres carreres i altres marques per la marató, buscant una recompensa de més calat perquè senten que ha d'existir algun plaer superior i deu estar en la vinent marató.

En la pràctica tots els maratonians apareixen mesclats però en la teoria es distingixen, ho diré d'una manera més contundent. Córrer una marató per a un ser humà del segle XXI és un impossible. No té lògica i esta fora de tota sensatesa. El desitjar córrer una marató és un esforç tan descomunal i que requerix un sacrifici tan gran que voler córrer una altra marató és de persones que veuen les coses envoltades en un alo de fantasia i d'il·lusió.

Els que després de desitjar la marató ara la volen ja saben que això implica canvis en el forma de vida, canvis físics, socials, alimentaris i perquè no canvis també en el caràcter.

Què és el que fa que cada vegada més corredors apuntem cap eixa direcció, què és el que els arrossega? El sentir-nos motivats per allò que ens interessa, que ens conduïx a l'acció. El saber que realitzarem una cosa heroica que hem triat.

El problema està en la pregunta següent: com fomentar la nostra voluntat per a entrenar i córrer una marató, quan hi ha molts altres desitjos que ens trauen d'eixe objectiu i ens distrauen i ens allunyen i ens trauen de la senda que conduïx a la meta?, com no cansar-se quan la marató, que ens agrada i nos atrau, sempre esta lluny en el temps i tarda a arribar? 

Jo donaria la resposta següent: tenint clar el que un vol, concretant al màxim el seu contingut i evitant la dispersió; i a continuació, sabent fer atractiva eixa exigència. Mirant sempre fixament a l'horitzó de les il·lusions del provindre. Posant una mirada intel·ligent, sublimant esforços, no donant-se u per vençut quan les coses van malament o apareix el cansament i les dificultats, creixent-se un ant els problemes amb una fortalesa que es va fent rocosa. Eixe és el mètode. Som capaços? Llavors amem la marató.

     Els nostres MARATONIANS enguany han sigut:                   

CARLOS SISCAR BAY; 2:58:08.

MAXIMO FOLQUES LORENTE; 3:08:29.

CONSTANTINO NAVARRO MARTINEZ; 3:08:31.

NANDO SENDRA FALQUES; 3:23:37.

VICENT SENDRA FRANQUEZA, 3:26:26.

ENRIQUE LLAMBIES SENDRA; 3:27:17.

RAUL TAMARIT SERESOLA; 3:28:03.

TONY WOODALL; 3:44:45.

LINDA BLANCO CISCAR; 4:07:34.

VICENT ARBONA; 4:14:14.

ROSA MARI BOLTA MIRALLES; 4:14:15.

JOSE RODRIGUEZ VALDERRAMA; 4:20:18.

JUAN BAUTISTA PONS LORENTE; 4:24:58.

        Per hui prou, demà un poc més i un poc més personalitzat i mostrarem com el 10K és una distància a tindre molt en compte en Dorsal 19 i on el 10K de València ha servit com a rampa de llançament per als nostres nous dorsaleros.

Maratonià, Que fas?

Tot passa, i la marató de València 2016 també passara, per a tots els maratonians haurà sigut un dia especial amb un millor o pitjor recorde depenent del resultat final, però un dia difícil d'oblidar.

El maratonià té una qualitat molt pareguda a la de moltes persones i és que no li agrada el present o almenys no viu en el present. Inclús no ha començat esta marató i està pensant en com ha realitzat  este entrenament i que puc fer per millorar-lo o està pensant en com ha d'entrenar per a l'altra marató, no se sent tranquil en el present.

Esta inquiet, no para d'analitzar el passat per a millorar en el futur, és un ser impacient sempre en la busca d'alguna cosa, sempre buscant un poc més. El maratonià és un misteri, sempre buscant una eixida per a continuar amb la carrera a peu perquè no li basta haver corregut ja cada un dels 42195 metres.

Ja sap que tindrà dies alegres i tristos, senzills i complicats, plens de triomfs i fracassos. Que difícil és entendre'l? Volguérem que fóra diferent, però sempre el veiem donant moltes voltes i més voltes al mateix tema. No deixe de preguntar-me, què seria del maratonià si no coneguera la tristesa de les lesions?, no eu se, paradoxalment vaig donant-me respostes a açò amb més preguntes.

Dins del camí en què es desenrotlla la vida del maratonià va trobant-se amb la companyia o la presència d'algunes persones especials que li ajuden en els entrenaments i en la consecució dels seus objectius, però també sentirà moments d'una terrible soledat i observara els records que han quedat impregnats dins la seua vida esportiva i es donarà compte del que en realitat necessitava.

Dins d'este camí hi ha espines que mai eixiran del seu interior, les portara sense poder-les compartir, hi haurà estreles que li assenyalaran el camí, però potser mai arribe a palpar la seua calor; hi haurà moments que sobrepassaren la seua felicitat i moments d'una gran agonia. La vida del maratonià és un pujar i baixar d'emocions, és una via perillosa però al mateix temps sol ser bella.

I és que el maratonià no és més gran per la seua marca si no per la força que es troba en el seu interior: Què passaria amb les seues il·lusions i amb els seus èxits si entre ells no hi ha un esforç? Què passaria al caure i no alçar-se? No podria conéixer l'èxit, i mai sentiria en el seu interior la tranquil·litat i l'assossec; els maratonians lluiten i aconseguixen arribar a la meta sense limitar-se en ella, la seua mirada sempre és cap avant.

De tant en tant tindrà la necessitat mirar cap arrere, però no cal retrocedir, és necessari escoltar el que ja li va succeir, tal vegada escolte un poc més profund del que troba en el seu problema, tracta d'observar al teu voltant; cada un té un univers diferent, tal vegada inexplorat o sense descobrir, tal vegada només estiga buscant i estes paraules no siguen més que una llum fugaç en la seua vida.

La marató és un procés que hem de fer germinar. Portar dins les llavors de la Il·lusió, la Confiança i la Superació. Mai exterminem eixes llavors, pel simple fet que no entenguem els moments crítics en què ens trobem.

Demà molts dorsaleros es convertiran en maratonians i fins d'ací a varios dies no seran conscients del món al què acaben d'entrar.